Plinc! S'obre l'ascensor d'El Corte Inglés i veig el careto del Frank Sinatra. Em frego els ulls. «Baixa?», em pregunta impacient. «No, soc autònom», li responc. Hi entro i mentre el cantant de Nova Jersey comença a cantar Fly me to the moon, l'ascensor es mou. A la secció de materials de construcció entra el Felipe González. «Puja o baixa?» L'expresident contesta que depèn del dia, segons li convingui. A la planta de material d'oficina puja el Juan, el germà de l'Alfonso Guerra que no va arribar a entrar a la presó per utilitzar un despatx oficial per a finalitats diverses. L'ascensor s'omple de seguida al departament de reGAL amb l'entrada del Rafael Vera, el Barrionuevo i l'Aznar. L'expresident només du un banyador i fa un gran somriure mentre els dos acompanyants li posen crema als abdominals. De cop se sent «¡Quieto todo el mundo!» i endevino de seguida que és el Tejero, que en comptes d'una pistola du un paper on es pot llegir «indultado». Ja no s'hi cap, però quatre brètols comencen a empènyer fins a constrènyer-nos més que la Constitució, una veïna meva que treballa a rodalies de Renfe. Els molt bèsties criden «No nos engañan, Cataluña es España...». El Frank Sinatra m'explica que són els de la Blanquerna, que es van deslliurar d'anar a la garjola. Felipe repeteix una vegada i una altra que això dels indults és una ignomínia. El Matas, el Rato, el Fabra i el Bárcenas criden des de fora de l'ascensor: «¿Qué hay de lo nuestro?». I Aznar respon amb accent ianqui: «Estamos trabajando en elloooo». Un nen surt d'entre les cames del Sinatra i diu amb mitja veu: «A mi no em mireu, jo soc l'Alfonsito, el ninot indultat».