L'atenció al client sota dubte

En l'àmbit publicitari, cada dia se'ns presenten fórmules d'ajut, suport i col·laboració amb els «clients» o «servits» a tots els nivells, tant pel que fa a les administracions públiques, com les empreses de referència en l'exercici de la seva activitat, on la ciutadania manté una relació directa pel mateix contingut de la feina o actuacions que desenvolupen. Malauradament, un cop més, una cosa és el que es diu, i una altra, molt diferent, la realitat objectiva del tema, així, podem veure com, repetidament, «els clients» es veuen tractats com «servidors-súbdits», ja sigui per les pròpies «entitats de tots» com per aquelles opcions empresarials que tracten els seus «dependents» des de la prepotència i el menyspreu més evident en el moment que som requerits d'actuar, fer o donar explicacions.

Certament el pas d'optar per «màquines» o «fer la gestió més impersonal» comporta que l'atenció és cada cop més lluny de la mateixa relació directa i ha comportat que cada cop sigui més difícil accedir a aquells que tenen el monopoli de la gestió pública o privada, a la que hem d'acudir a l'hora d'exercir la majoria dels nostres drets, sigui com a ciutadans o usuaris.

L'evidència de telèfons que no responen, la nul·la vocació de servei per alguns d'aquells que haurien de ser la nostra garantia i defensa de gestió, són evidències que es van repetint, i el que és més greu, amb un perill que ens anem acostumant al silenci davant la manca de recursos mínims per exigir uns drets que en la pràctica son posats en dubte en funció d'una incapacitat de resposta, expressa o tàcita.

El fet objectiu, a més, s'incrementa amb la pandèmia, on les traves, ja existents, s'han anat multiplicant amb l'excusa del potencial contagi, sense oferir cap mena d'alternativa al respecte, inclús, se'ns ven com positiu la feina telemàtica, oblidant la necessitat de respostes coherents o directes, que queden aparcades de manera definitiva.

Davant el panorama que defineixo, podem veure com determinats «clients o servits» són expulsats, sense cap rubor, de «mons» en els que fins ara eren desitjats i avui són rebutjats per una suposada manca de rendibilitat; la referència de l'accés a les entitats financeres per part de la gent de més edat, és un drama sense cap resposta alternativa, obligant a aquesta ciutadania a fer autèntics sacrificis d'entesa i adaptació que malauradament no arriba a tothom, fent fora de la nova situació a més gent de la que puguem sospitar.

També les administracions públiques formen part d'aquest model, que cada cop s'allunya més de les persones, en funció de no sé quins interessos puntuals; no té cap raó de ser la manca de sensibilitat a l'hora de crear autèntiques fronteres, on una part de la societat s'aïlla sense cap resposta per aquells que tenen tots els drets de reclamar.

El fàcil discurs de l'avançat dels mitjans digitals i l'accés dels mateixos per la ciutadania, no pot valer com excusa, perquè la veritat és que això tampoc és així, i cada cop és més evident que l'allunyament de la realitat es fa quotidiana i normal, amb el que això suposa de cost a mitjà termini, per una societat farta de discursos i paraules buides, però amb una exigència de realisme a la que sembla que no es vol fer front.

En definitiva, per molt que ens vulguin vendre una cosa, el cert és que en el fons el que succeeix és un menfotisme que oblida interessadament, a part d'aquells que són els que fan realitat els beneficis empresarials, els pagaments d'impostos i, sobretot, el compromís per trobar una entesa democràtica que sembla només es vol que sigui virtual, a l'hora d'exigir uns drets que no es poden deixar de costat si es vol seguir avançant per un camí d'entesa conjunta, on ningú se senti exclòs.