Merda de gos

L'Ajuntament de Reus fa anys que ha declarat la guerra als propietaris incívics de gossos que encara empastifen de merda i pixum els carrers. No són molts, però per raons evidents es fan notar. Ens diuen que el passat mes de maig la Guàrdia Urbana va aixecar quinze actes sancionadores tot i que és molt probable que fossin més els animals que van aixecar la pota o abaixar el cul davant la mirada displicent dels altres animals.

Ara el consistori anuncia un increment dels agents de policia de paisà que intentaran controlar aquests comportaments incívics. És ben trist haver de recórrer a la vigilància camuflada com si es tractés de desmantellar una xarxa del crim organitzat o detenir a un delinqüent internacional.

Potser seria més efectiu que totes les reusenques i tots els reusencs ens confabuléssim per sortir un dia disfressats d'urbans. Clar que aleshores estaríem validant l'estat policial com a solució dràstica per erradicar l'incivisme, una forma de convivència forçada que els qui defensem la democràcia, amb les seves llums i les seves ombres, no volem de cap manera. La memòria de la foscor franquista i els cants de sirena de la revifada ultradretana dels últims anys haurien de ser la vacuna per evitar temptacions de mà de ferro amb guant de ferro. Així doncs, mentre la Guàrdia Urbana reorganitza els seus efectius per atendre aquesta mena d'unitat contra el crim caní, la resta de ciutadans podríem ajudar no fent els ulls grossos quan la poca vergonya d'alguns converteix les voreres o els jardins en autèntics camps de mines. Són majoria els qui assumeixen la responsabilitat de tenir una mascota i el respecte als espais públics recullen les tifes i remullen les pixarades. Ho veiem cada dia i ens ajuda a creure que la convivència és possible. Ara parlem dels gossos, però podríem afegir reflexions sobre la circulació frenètica i temerària dels patinets elèctrics, les burilles i els papers escampades per terra, el volum exagerat d'alguns conductors fantasmes amb les finestres baixades o la cridòria de taules de bars i restaurants que superen els decibels recomanats per la salut i la pau mental mínimes. Ni ho fa tothom, ni passa sempre i arreu, però ho estem assumint com un dels preus de viure en comunitat. I penso que és un error. El filòsof francès Jean-Paul Sartre va deixar escrit que «la meva llibertat acaba on comença la dels altres» i em sembla una magnífica guia per un pacte social que reguli drets i deures. Què fem amb la merda del gos de l'altre?

És una manera directa i contundent d'obrir un debat més profund sobre la vida i els espais públics. I mirar cap a una altra banda no resolt res.