Durant una dècada vaig ser inspector gastronòmic de la guia Gourmetour. La meva feina no era tan trista com la vostra, jo era com un registrador de la propietat, que em pagaven per passar-m'ho bé. La dona era qui reservava, i després arribava jo, amb gavardina i un diari, perquè no em reconeguessin. Ara no caldria, amb la mascareta. Si feia calor, a sota de la gavardina no hi duia res. Podeu esborrar de la ment aquesta imatge, si us plau? Després pagava, els posava una puntuació i escrivia un articlet com aquest, però menys divertit. Avui vinc de dinar a un restaurant on he demanat que em posessin patates fregides. Ha estat pronunciar aquestes dues paraules i és com si hagués cridat «induuult, ja!» a una concentració de VOX. La cambrera ha posat cara de pocs amics: «Aquí no fem patates fregides! Però tenim patates al caliu, amanida de patates, puré de patates, tàrtar de patates i la patata calenta». Veient la reacció, no he gosat a preguntar per què aquella senzilla preparació era un sacrilegi. He recordat un dia que vaig entrar a Les Moles, a Ulldecona, i em van passar el compte abans de dinar. Afortunadament era una performance, i el compte es menjava. També he recordat un tast de vins a cegues que vaig fer a Brussel·les, on vaig puntuar el Tetrabrick Monsieur Simon, amb la nota més alta després de fardar de què era de Jerez.
Quan sortia del restaurant de la patata, he vist a la porta una fotografia en blanc i negre d'una senyora que feia pinta d'haver fet la primera comunió el 1947. He preguntat a la cambrera qui era. «La meva besàvia. Va tenir un accident el 1962, el Gordini que conduïa va xocar amb un camió Pegaso que transportava oli».