Tribuna
«Pàtria». Sempre cal reivindicar l'individu ètic per davant de l'individu polític
«Pàtria» no deixa de ser una paraula curiosa, en femení, que fa referència bàsicament a la figura predominant del pare, que generalment és el màxim exponent de la masculinitat.
A banda d'això, la pàtria fa referència també al lloc d'origen i al lloc amb el qual un s'identifica, i se'n sent part indiscutible, a causa d'un arrelament gairebé místic. El patriotisme llavors és l'enamorament de la pàtria i el fet de voler donar-ho tot per aquesta porció de terra gairebé sempre fronteritzada.
Bàsicament doncs estem parlant d'un sentiment. Noble, autèntic, pur, en principi. Però en el nom de la pàtria, al igual que passa amb les religions, s'han realitzat coses heroiques i dignes de recordar, al mateix temps que també s'hi han fet coses no tan bones, o més aviat dolentes.
Finalment, «Pàtria» també és el nom d'una novel.la de ficció, malgrat estar basada en fets reals i propers, de l'autor Fernando Aramburu. Molt se'n ha parlat d'aquesta novel.la així com del seu protagonista principal, que és el País Basc, o Euskadi, com Vostè millor s'estimi.
Cadascú pot entendre la pàtria de diferent manera, però la «Pàtria» d'Aramburu no deixa de ser un San Sebastian, o Donosti, com vostè millor s'estimi, que al llarg dels anys ha atret les meves simpaties, per la seva gent (sempre en primer lloc!), els seus paisatges, la seva cuina, la seva tradició, la seva pluja, les seves platges, les seves cases...
Us confirmo que vaig comprar el llibre en paper i el tinc en un lloc destacat de la biblioteca de casa, només sortir a la llum ara ja fa aproximadament cinc anys. En vaig veure més tard la pel.lícula seriada que és accessible per televisió. I com tot el bo convida tornar a tastar-ho, recentment l'he tornat a rellegir concentrant-me en els detalls amb els quals cerca provocar el seu autor, d'altra banda llargament guardonat.
La «Pàtria» de què parlem està inspirada fonamentalment en la llibertat, apostant descaradament a favor de la vida, en contra de la rancúnia i la venjança, manifestant-se decididament al costat de la convivència, i arraconant la força bruta, tot impregnat en el comportament dels seus secundaris com són la Miren i la Bittori.
Com dèiem, les persones sempre han de passar primer, per davant d'altres coses, i de la mateixa manera el valor de l'amistat, la simpatia i l'empatia, malgrat tot.
Malgrat tot també, hem de recordar el trist final de la història, això sí aquesta vegada sense sang: les dues dones es troben al mig de la plaça del poble, s'abracen breument i no aconsegueixen la suficient força per dir-se res més enllà. La novel.la acaba amb aquesta mateixa paraula que entenem tots: «Nada».
I llavors és quan ens preguntem el per què aquelles grans amigues que havien estat, que menjaven xocolata calenta i no paraven de riure juntes, van haver de patir per qüestions al.lienes a la seva humanitat. Ara amb aquest gest, ni tan sols una paraula, s'obre sense cap mena de dubte un raig d'esperança.
M'agradaria acomiadar aquest article amb una lloança i reconeixement a la societat basca que tant va sofrir internament, i tant va fer sofrir al seu voltant, observant com en l'actualitat torna a gaudir de la vida en color, amb l'empenta adequada per poder treure el cap orgullosa de les seves virtuts, i amb la capacitat de poder reconèixer els seus propis errors.
Quedem-nos amb el bo i destriem el nociu i destructiu, de cada pàtria.
Això sí, que quedi clar, tot el que els hi he contat en aquestes línies és totalment parcial, arbitrari i personal. Segurament com la pàtria mateixa. Però amb ànims de créixer i madurar en positiu.