Estic trist per això de la pedra de la plaça Mercadal de Reus i, la veritat, jo que he crescut com a persona a uns cent metres de l'escena del crim, em sap greu. Un bon dia, un senyor -era un d'aquests tècnics que cobren com si en comptes d'informes caguessin diamants- va arribar a la fonda dels meus pares, al carrer Vilar, i va dir que les pedres d'aquell edifici havien d'anar a terra perquè era perillós viure-hi. Suposo que ho devien dir per la quantitat de militars de la «Base» que dormien allà els caps de setmana. Llavors, expulsats com uns gitanos a la terra de Manel Valls, ens vam comprar una casa al carrer de Montserrat que era com la Rosy de Palma, alta i angosta. Però, quina casualitat, de nou van venir a dir que aquelles pedres havien d'anar a terra. Aquesta vegada era molt justificat, t'expropiaven perquè s'havia de fer un equipament de gran necessitat per a la ciutat. Un hospital? Fred, fred. Una escola? Fred. Un orfenat? Que va! Una residència d'avis? Un edifici per a sense sostres? Aquí ja ens hi acostem. Senyors, em van expropiar una casa per fer el centre comercial del Pallol. Sí, sí, per posar botiguetes i que la gent el dissabte es compri una faldilla de flors o les piles del satisfyer. Deixa'm recordar si a l'ajuntament estaven tristos per aquelles pedres... ah, doncs no. Que estrany! Amb la bossa de pipes i l'adhesiu dels Pica-pedra que ens van donar, vam fer una festa a casa.
Treballant a un diari a Algesires, ja sabeu que pel seu port entren mercaderies que no són precisament aigua de Vichy, de tant en tant, un veí cridava per la finestra: «Periodista, te he dejao una piedrecita en el buzón». Calla! ... deu estar allà la llamborda.