Us han pintat mai la casa? Sabeu quan el menjador i el dormitori es converteixen en les golfes del Museu del Prado i et passa com a un solter lleig, que no troba res sota els llençols? Doncs un senyor voluminós com una servidora no podia arribar a l'armari sense remoure terres amb una excavadora. I, per això, vaig decidir confinar-me a casa fins que acabessin els de la brotxa. Però, amics, el destí, el Karma o la Carme, van decidir que el teclat de l'ordinador deixés de funcionar. Escrivia com parla el Jordi Pujol, tos inclosa. Per algú que introdueix aliments a la boca gràcies al que escriu, això és una tragèdia més gran que la crisi de paper higiènic de Mercadona. Total, que he hagut de sortir de casa vestit com Tom Hanks a Náufrago, amb unes espardenyes foradades i ratpenats aferrats a la barba, perquè tinc la dutxa inhabilitada. Però he pensat: «total, agafo la moto, vaig a la botiga i compro un teclat. Ningú em veurà». La dona m'ha cridat: «¡bajaaa la basuraaa!». Caminava amb una bossa que regalimava oli i m'anava tacant la camisa i el pantaló. Arribo a la moto i sento: «Moisèèès!». Un amic em proposa prendre alguna cosa en una terrassa. És de confiança així que decideixo seure amb ell abans de tornar a casa amb la pols i l'olor de pintura. Mentre parlem, s'apropa un senyor amb mascareta i em saluda. És el Josep Poblet, l'expresident de la Diputació, que a hores d'ara deu pensar que visc al carrer. Minuts després passa el Josep Bertran, de Repsol, que em presenta a la seva senyora molt amablement. M'aixeco intentant tapar amb la mà les taques i la saludo avergonyit. M'ha semblat que deia: «Josep, segur que aquest Peñalver no ven heroïna?».