L'any 1987 li vaig vendre la moto al director de l'oficina de La Caixa del barri Fortuny de Reus perquè em donés un crèdit per fer unes vacances als Estats Units. No existia Ryanair i els avions no costaven vint euros com ara. A Amèrica vaig sentir una promo per televisió que anunciava una pel·lícula mexicana. Deia així: «Libertad Lamarque y Pedro Armendáriz, en la película La Mujer que no tuvo infància, con las suaves melodias del grillo Cri-Crí». En tornar dels Estats Units vaig estar dies sense poder treure'm del cap aquell anunci gringo . Ara m'ha tornat al cap aquella musiqueta amb això de l'indult que molt generosa i magnànimament ha concedit el nostre govern després que a Europa l'hagin amenaçat de publicar una selfieamb Erdogan si no era generós i magnànim. Crec que el déjà-vu és perquè les paraules llibertat i Pedro s'han tornat a unir. Lloança a l'emperador! Als seus reials decrets i als seus monòlegs al Liceu! Per cert, quant devia costar l'entrada al «Club de la Comèdia»?
Us agrada la paella? Sí? I la paella amb xocolata? No? Ah, llavors no us agrada la paella. Això és el que passa aquests dies quan parles dels indults. Li dius a algú que no t'agrada la xocolata a la paella i ho generalitza dient que no t'agrada la paella. Entenem-nos: estic content de la llibertat dels presos polítics, però no d'aquell condicionament que parla de no cometre un delicte greu en sis anys. Qui s'encarregarà de valorar si han comès un delicte? Els de sempre? Ens hem entès? Ministre, podia haver deixat la xocolata per a les postres. Aprofito per felicitar a Juan Carlos Campo per la seva onomàstica. Juan Carlos... de què em sona això?