No és monument, però és monumental

Avui parlaré de monuments i altres magnes patrimonis a Tarragona. La majoria solen estar vinculats al bon rotllo, admiració, energia, optimisme i intel·ligència vital entre altres virtuts dels encimbellats si són personatges. Però sobre un d'ells sembla decaure el camí del seu rol, atès que no puc defugir en sentir que al monument als Herois de 1811 em descol·loca l'acostumat tracte de nominar-lo, a cops inclosa la premsa, els despullats, quan amb el cap ben alt cal recordar que honora als herois tarragonins i tarragonines enaltint el seu esperit en haver donat la vida en defensa de la ciutat.

Un cop expressada aquesta rebel·lia cívica, respecte als monuments en els quals vaig tenir intervenció tinc tendència, potser em direu primmirat, en mantenir-me fidel al concepte que s'han de viure prop i a l'abast de les persones. És una ironia que el primer de què tracto és el contrari, eren altres temps i tendències durant l'erecció del gegantí monument a Roger de Llúria allà dalt conformant essència viva de la ciutat. L'estàtua de 5,50 metres d'estatura –com dos pisos d'alçada– fou obra de Fèlix Ferrer de Mora d'Ebre, escultor premiat a l'Exposició Universal de París i el pedestal obra de l'arquitecte Salas. Inaugurada el 23 de setembre de 1889. La casualitat em fa somriure doncs just cent anys després en fer-me càrrec de Cultura el setembre de 1989 vaig voler celebrar-ho amb l'ocurrència, pot ser fins i tot absurda, d'acostar-lo als ciutadans –pensí, no pot baixar ell perquè pujarem a la seva alçada– mitjançant una bastida amb rampes que els vianants afanyant-se atorgaren bona acollida.

El següent monument fou fet per accedir-hi i estar-hi dintre. Sovint passa desapercebut, és a la plaça d'Orleans. Honor a Antoni Martí i Franquès, un dels grans savis que produí el Camp de Tarragona al llarg dels segles, eminent naturalista aclamat per totes les acadèmies europees. Membre de l'Ajuntament, que lluità a la Guerra del Francès en qualitat d'oficial de la milícia urbana, fou greument ferit i fet presoner per les tropes napoleòniques. Gairebé acabat de debutar com a regidor, l'any 1981 vaig rebre l'encàrrec de l'alcalde Recasens de promoure un monument commemoratiu dels cent cinquanta anys de la mort de Martí Franquès. Una mica enlluernat organitzí un Concurs Nacional que resultà prou concorregut, essent guanyadors els arquitectes Garzon i Minguillón de Barcelona. Projectaren un teòric arc de triomf que corre per un canal per on viatja com un estel la gran obra científica del savi. Ha estat tan proper al ciutadà que pot seure-hi integrat.

El següent no és ben bé un monument, és mereixement i estima. Més aviat és una presència, la de l'Avi Virgili i Sanromà, que li servà passió a la ciutat i ens va emplenar amb un sense fi de vivències segrestat i sentinella tota la vida complaent els interessos noticiables dels tarragonins. L'argumentari d'erigir-lo fou de l'alcalde Nadal, és molt fàcil dir-ho, m'encomanà un altre dels seus projectes d'inspiració divina: l'enaltiment de l'avi Virgili emprant un caliu visual d'afabilitat. Vaig flirtejar amb la imprudència de fer-lo assegut en un banc deixant espai per a qui vulgui acompanyar-lo. La família enfront de la proposta es va negar, no era una aposta segura, malpensaven que rebria malifetes, trapelleries i humiliacions sense respecte a la seva dignitat. Els va costar assimilar i comprendre el meu olfacte afinat evidenciant que ningú faria res contra la fragilitat d'aquell personatge seient al banc enfront del núm. 41, espai nuclear de la Rambla i invitar-nos a seure-hi al costat o tocar-lo. Per tot això la família ho van acceptar.

Arribat l'hora d'encarregar-ho el pressupost era justet, no permetia un escultor il·lustre, però tampoc calia. Vaig confiar en l'ànima jove de l'artista i escultor d'imatges festives de Montblanc Josep Agustí. El pes de la responsabilitat va fer escaients les visites al seu taller que em permeteren anihilà dubtes i com firmar-me que havia encertat. A la inauguració faltàrem tots dos, jo no vaig poder defugir d'un ple del Parlament de Catalunya, ell malauradament, en un tancar i obrir d'ulls va sortir d'aquest món per un accident de trànsit, on sigui sap que la seva obra és amb ell per sempre. Pel que fa a les temudes agressions a l'Avi, han passat molts anys i no vaig errar, el temps va aclarir-m'ho, només cal albirar on està més desgastat, cadascuna de les suaus erosions de la figura són senyals de consideració i respecte.

La següent no és monument, però és monumental, no sorgí de cop i volta sinó d'una faisó natural, és gran, conté arrels profundes, antiguitat i valor històric, emperò sembla estar en l'endosfera del coneixement de la població. Es tracta de l'anomenada Cova Urbana situada sota el núm. 32 del carrer Gasòmetre, que als anys setanta va ser redescoberta per l'empresa Benso de Josep M. Forné –llavors regidor a Tarragona– precisament en començar un obra de construcció d'habitatges. Aparegueren unes concavitats semblants a un pou natural i unes galeries romanes picades a la pedra que resultaren una obra enginyera republicana de l'època d'Escipió abans de Crist motivada per a recurs hídric. Baixant, davant un gran llac natural calgué l'ajut d'arqueologia i espeleologia. S'arribà a vint metres per sota del nivell de carrer descobrint un seguit de galeries, sales i pous eixamplant-se diversos kilòmetres amb noves grutes de gran extensió i alçada. Es va saber que al segle XIX fou descoberta, però no arribaren tan lluny com fins a la gran sala de gairebé mitja hectàrea de superfície. Tot això ha quedat de manifest que va ser conegut gràcies als membres de la Societat d'Investigacions Espeleològiques de Tarragona que toparen amb molts problemes. Han esdevingut estímul d'aquest espai únic i els suposo que segueixen mantenint l'organització de visites guiades, vivint i bussejant-hi i oficiant aquesta bellesa regalada per la natura, tot i sense saber l'abast que té i fins on arriba.

Dubta el lector que ara, al segle XXI estic carregat d'arguments perquè aquesta caverna subterrània, la més gran de Catalunya, patrimoni físic, històric, ocult, que es manté desconegut, mereix investigacions i concrecions de qui calgui per a situar-la al lloc que es mereix, esbrinar la considerable extensió i forma, i si no és possible que ens ho diguin?