Animals... racionals?

Fa uns dies que a casa hi ha un ambient de rebel·lió que rieu-vos del que hi havia fa uns anys a la Delegació d'Hisenda a Barcelona, malgrat els informes (sic) d'en Tàcit i les declaracions de la condecorada secretària judicial. Mixeta està d'ungles i a la insurrecció s'hi han sumat la Kedi i la Boni. Resulta que l'altre dia se'n van pujar al cirerer en escoltar per la ràdio que una colla de galifardeus i els seus pares es queixaven pel fet d'estar «segrestats» en un hotel de quatre estrelles a les Illes, per la qual cosa van presentar més de dos-cents recursos d'habeas corpus per detenció il·legal i perquè els donaven per menjar llenties i mandonguilles Tot perquè alguns van agafar la covid-19 anant de botellada (més aviat «entrompada») per alguns indrets illencs sense mascareta ni distància. Mixeta i les seves companyes recomanen llegir l'editorial de Diari Més del passat 30 de juny i aprofiten aquest mitjà per protestar que a elles se les qualifiqui d'«animals irracionals», mentre que els interfectes i els seus sobreprotectors pares siguin definits com a «racionals».

Un servidor també s'ha sumat a la protesta perquè, a més del tema de la «racionalitat», li va venir a la memòria el que m'explicaven el meu avi i el meu pare (ambdós van passar una guerra i una dura postguerra) i em fa pensar que si haguessin pogut menjar cada dia llenties (els hi deien píndoles del Dr. Negrín, per la professió del darrer cap de govern de la II República) i mandonguilles haurien estat més feliços que un gínjol, ja que s'havien de conformar amb farinetes i guixes i no pas sempre. I això, amb l'afegitó per part de pare, d'un piló d'anys de mili passant més gana que el gos d'en Pinyol i amb la participació en el divertit joc de voluntarios para Rusia, perquè quan es van acabar els voluntaris per a la División Azul, el coronel de torn, després de constatar que la tropa a les seves ordres estava alarmantment mancada d'allò que ponen les gallines, va determinar que als qui els hi toqués el número deu tenien un viatge d'anada pagat a Sant Petersburg, que aleshores es deia Leningrad, amb probable tornada dins un caixó de fusta. El meu pare hi va participar dues vegades en tan emocionant divertiment i em deia que va patir uns esgarrifosos calfreds quan s'apropava el fatídic número deu i una calorada sahariana quan el famós numeret passava de llarg, malgrat haver-se celebrat la broma en plens mes de desembre i de febrer de 1942. A més, a causa de la pandèmia, molta gent ha d'acudir als menjadors socials, on els donen el que bonament poden.

Tots plegats –les gatetes i un servidor– pensem que aquests irresponsables (pares inclosos) es fan mereixedors d'un substantiu que recentment ha encunyat la Real Academia de la Lengua Española: covidiotas, aplicat als qui no fan cas de les mesures indicades per les autoritats sanitàries.

La rebel·lió felina està motivada per haver llegit també que dos-cents dels seus congèneres acollits a la Protectora d'Animals de Tarragona han de viure en gàbies de mig metre quadrat, que no són pas habitacions d'hotel de quatre estrelles i que, malgrat tot, estan contentes perquè pitjor és viure al carrer. Per cert, si voleu gaudir de la companyia d'animals força assenyats, podeu adreçar-vos a adopcionvg@gmail.com i els fareu un favor que us ho agrairan amb afecte i fidelitat.

I, per acabar, una anècdota de la Tarragona del segle XVIII dedicada als «segrestats» de les Illes: les Actes Municipals d'aquell segle van plenes de les queixes dels presos de las Reales Cárceles (situades als baixos de l'edifici de l'antic Ajuntament, sota les escales) manifestant que no tenen res per menjar, perquè el consistori no tenia un ral per a res. Sovintegen frases com «los presos piden se les ahorque o se les arcabucee però que no les dejen morir de hambre» o «que les habían condenado a penas de cárcel pero no a morir de hambre». Què haurien dit aquells «pobres presos de las Reales Cárceles» si els haguessin donat llenties i mandonguilles i els haguessin «detingut» a una habitació d'hotel amb televisió i Internet?