Escric això a les dues de la matinada, després d'assistir a l'assaig de Rigoletto al Camp de Mart. No he begut, gràcies. Aquest article té dos «actes»: un té un to buffo que es titula «Juanita Banana», i un altre més seriós, basat en l'agraïment i la felicitació. L'agraïment no el preneu com el d'un entès en lírica o un home de cultura. Soc un aixafaterrossos. Parlo com a ciutadà de Tarragona content que s'organitzin espectacles de la categoria d'una òpera amb la majoria de participants de la nostra terra. Encara que tot sigui cultura, fins i tot un raper de barri que només canta al seu carrer, veure a l'Àngel Òdena al camp de Mart i, darrere seu, la muralla il·luminada, és un espectacle per no tancar la boca. Avui és la gran nit de l'òpera a Tarragona i us animo que hi aneu... i que deixeu de pensar que cobro comissió. És espectacular! Quan esteu aplaudint, al final, compteu quantes persones hi han participat i veureu l'esforç! Enhorabona!
Quan jo era petit tothom em deia «Uiii! Cómo se parece este niño a Luis Aguilé!». Aquest home ha estat tota la vida relacionat amb mi d'alguna manera, però especialment per la lletra «Es una lata el trabajar», dedicada a mi, i també perquè la seva neboda és amiga meva. Dimecres, al Camp de Mart, sentint Rigoletto em vaig quedar parat perquè l'orquestra anava a interpretar la cançó «Juanita Banana» del cantant de la corbata llarga. Vaig pensar que algun graciós havia introduït la partitura per fer conya. Però no, l'Àguilé havia fet servir una composició d'un tal Howard i el seu amic Kenton que un dia que no volien pensar molt van agafar el libretto del Verdi i van començar a escriure... com jo avui.