Annual

Un corrent humorístic atribueix als iaios una afició a explicar batalles antigues. Batalletes. La meva condició de iaio i xerraire no m'exclou de l'arquetípic. Efemèrides mereixen recordatori quan arriben a xifres rodones i, just ara, fa un segle de la batalla recordada com «el desastre de Annual» (22-07-1921). De les guerres inútils, si és que hi hagués alguna que no ho sigui, les guerres colonials al nord d'Àfrica dels espanyols en són un model. La coincidència d'uns somnis imperials maldestres i els interessos bastards de plutòcrates cobdiciosos de recursos minerals al Rif, van arrossegar voluntats i accions violentes i sanguinàries sobre uns territoris i gents que tenien la desgràcia d'estar a prop.

Les guerres d'Àfrica a cavall dels segles XIX i XX sempre tingueren com a motiu desencadenant distreure la població del regne d'Espanya de les misèries diàries i els desgavells polítics i, també, donar ocupació a militarots i altra gent belicosa sense feina ni destí com alguns carlins rebotats. El prestigi d'accions armades serví per consolidar biografies com la d'O'Donell o el mateix nostrat Joan Prim i Prats. De la primera guerra d'Àfrica en queden a les nostres contrades vestigis toponímics com el barri del Serrallo o el campament de Castillejos. De les aventures posteriors, males memòries i disgustos. La Setmana Tràgica del 2009 s'originà per la mobilització forçada de reservistes catalans que entenien no se'ls hi havia perdut res a una guerra colonial. Les campanyes posteriors donaren lloc a desastres que obriren la porta de la dictadura de Primo de Rivera.

El desastre d'Annual fou conseqüència de l'aplicació de testosterona, atiada pel monarca de l'època, besavi de l'actual, a l'art de la guerra. El mateix que, en comptabilitzar el preu el rescat dels oficials supervivents capturats a la batalla, va etzibar allò de «¡Que cara sale la carne de gallina!», una mostra del miserable tarannà del personatge. Ves que aquesta mentalitat no sigui un tret hereditari.

Al meu patrimoni personal s'inclou l'article que la meva àvia materna, Ana Finch, dona molt avançada a la seva època, va escriure a l'edició del diari ABC de Sevilla, criticant la mobilització de pares de família i els designis dels governants. Sorprèn que li publicaren, més enllà d'un editor que compartia el relat.

Als que no teniu a prop un iaio que us expliqui batalletes, us recomano llegir la història. Si voleu, el conegut com Expediente Picasso elaborat pel general Juan Picasso, oncle de l'afamat pintor, que va romandre ocult fins després de la mort de Franco mig segle després, pel seu contingut crític amb el rei i els governants. Si no, els capítols de la Viquipèdia són prou complets i esclaridors.

Queden lluny en el temps les aventures colonialistes espanyoles. No podem comparar l'arribada a Barcelona dels ferrys dels piolins de la tardor de 2017 al desembarcament d'Alhucemas. Però, des del meu racó, preocupa que els estímuls polítics tinguin la mateixa rel.

Un dels article publicats a ABC Sevilla, per Ana Finch (Llerena 1885-Mérida 1977), mare de catorze fills, empresària, novelista i articulista.