Arriba un moment a la vida en què ja saps el que pensa la gent de tu només de veure com et dona la mà. Sovint, em saluden amb aquella collonada de xocar els punys, com si el virus t'envaís tots els racons del cos, però digués «no, no anem a l'os metacarpià, que aquests de l'ultradreta l'utilitzen molt». Llavors, em miren i ja sento el que pensen: «Idioootaaaa». I en aquell moment, es genera una telepatia curiosa, perquè jo penso: «torracollooons». I així anem tenint una amable conversa al més pur estil Woody Allen a Somnis d'un seductor, i tots dos sabem què pensem l'un de l'altre. A alguns polítics municipals amb qui he coincidit els últims dies els posaria una gravadoreta al despatx i els trucaria només per sentir què diuen de mi quan pengen, o directament no despengen. He dit gravadoreta? He donat moltes voltes, però al final ja sabeu de què parlaré. Efectivament, del Florentino, a qui han enganxat criticant els seus nens, quan eren nens. Per sort, míster Castor no va fer referència a enfonsar la sanitat catalana, perquè aquest sí, aquest ho hagués aconseguit. Us explico per què o no cal? Si el ministre Fernàndez era un home enamorat d'una verge, el del Real Madrid –que no és gaire «Cristiano»– és devot del Jesús del Gran Poder. Per cert, algú a Catalunya li dirigeix la paraula al Fernández encara? Ja sabeu que jo he estudiat per a detectiu: Quan esteu amb els amics a un dinar, marxeu de la taula i deixeu el mòbil amb la gravadora de veu en marxa. Cinc minuts després torneu esparverats dient que heu perdut l'iPhone. Au, ja heu perdut tres amics! Un es diu Iker, l'altre Casillas i un periodista de la tele «de cuyo nombre no quiero acordarme».