Les evidències més dures d'acceptar…

Perquè s'oposen a la part substancial de les creences de grup i, per tant, a les marcadores de pertinences. Només poden corregir-se per les idees/evidències amb la virtud de sintetizar diàlegs-transcendint immobilismes. La distinció entre idees i creences és un dels molts llegats d'Ortega y Gasset. Qui per donar una certa composición al regitzell de creences o idees s'empescà la teoria del perspectivisme, on cada punt de vista té la seva part valuosa dins l'esmicolada veritat. El qui fou president del Congrés Gregorio Peces Barba situava el perspectivisme com la filosofía de la democracia, perquè valora cada posició amb les seves propostes. Vista l'experiència de confrontacions sectàries les principals idees o creences deuen restar en hemisferis incomunicats.

Les creences més impermeables a la revisió –segons idees clares i distintes que reclamava Descartes– abasten i omplen els àmbits més significatius de la vida en societat –millor dit en grups– que les interioritza als seus individus. Âmbit de la política, àmbit de l'economia, àmbit de la pedagogía, àmbit de l'esport, etc.

La creença nacionalista uniformitzadora i exclouent o la partidista amb els mateixos defectes de fábrica haurien d'acceptar aquell propi perspectivisme, que relativitza la superioritat del propi i reconeix les alteritats . La idea a assumir, com a evidència, pels encara creients nacionalistes, fora la de les sobiranies parcials i interelacionades i que tot partit té els seus valors però que no ha nascut amb el dret natural a gobernar. Això darrer va sobretot pel PP i per Junts, de qui endevino la temptació de provocar un pinça per tal que el PP sigui Espanya, la qual cosa afavoreix l'independentisme de confrontació de Junts (< CDC / Rull i Turull). La concepció lúcida de la sobirania, dins de l'Espanya nació de nacions, lluny de la fixació per referéndums o recentralizacions, reclama federalisme cooperatiu i asimètric –de Consells territorials i Conferència de presidents– amb el nou horizó de pactar una nova LOFCA de finançament suficiente i aplicación de l'ordinalitat de lleialtat respectiva en l'exercici de competències. Som en una conjuntur madura on el guió i la inciativa ens pertoca als socialistes.

En l'ambit econòmic, com a substrat de valors socials, la creença és que les situacions injustes d'escassedat incentiven el treball/productivat: per sortir-se'n. L'evidència és que la feina més ben feta neix del reconeixement al treballador –sa i format– que se sent útil i valorat i de l'horitzontal treball en equip. Idees de l'assessor de Mandela, Samuel Bowles. El famós lema del bàsquet València del tèrbol Roig de Mercadona –«La cultura del esfuerzo»– tota una arreladíssima creença que reclama de completar-se: els factors institucionals són que molt més determinants (per a l'ascensor social). Ens en van persuadir Acemoglu i Robinson al ja clàssic Por qué fracasan los países. Hi llegim com a enunciat del capítol 3: «Como la prosperidad y la pobreza están determinadas por los incentivos creados por las instituciones y cómo determina la política qué instituciones tiene un país». Branko Milosevic és taxatiu: «el 85% del que guanyes no depèn de tu sinó del país on treballes», que en el cas espanyol rebaixa al 65. Per corregir les desigualtats, les institucions han de canviar la quantitat de diners que paguen uns en impostos y la que reben altres en transferències socials. Interioritzar la necesitat d'igualtat, segons Bowles, assignatura pendent de les dretes; els d'esquerres, hem entendre la imprescindible innovación. Ni cal recordar que la política que determina les institucions que creen els incentius sí que depenen de cadascú: votant, presentant-se de candidats, legislant i governant perquè cadascú som un àtom voluntari d'aquella sobirania parcial i interrelacionada.

Que cadascú repassi la seva vida laboral i s'adoni de com lleis i reglaments n'han estat obstacles o facilitats. Sé que vaig accedir com a professor de català d'institut, primer perquè la llicenciatura en Filologia Catalana era de només un segon cicle de dos cursos, tenint-ne una de prèvia del tant optatiu Pla Maluquer; segon, per la incorporació de la normalització del català a COU, dins d'un pacte Minoria Catalana-UCD per guanya Suárez la qüestió de confiança el setembre de 1980; tercer, la convocatoria d'oposicions restringides per a interins, que aleshores en dèiem PNNs; quart, al marge del nº a l'oposició, per escollir plaça tenia preferència l'interí corresponent. I així 34 cursos a l'Eugeni d'Ors de Vilafranca, la terra de Milà i Fontanals, Mn.Trens i Rodolf Llorens, del Mestre Antoni Sabaté Mill; del 3 de Vuit.

Situats ja en l'àmbit de la pedagogía voldria tornar a Ortega y Gasset; amb la seva idea que per exigir, primer, cal fer economia de programes. Si hi afegim que Pierre Vilar considera cultura com el que queda quan tot s'oblida, oi que caldria passar de la bulímia a l'anorèxia de programes? Tota una pedagogía centrada en els exàmens que convida a l'erudició irònica: examen fa doblet amb eixam/enjambre, com càtedra amb cadira/cadera –el cultisme conservat i la seva evolución dins cada llengua: els al·lòtrops. Amb tants exàmens construïm la divisió tècnica i social del treball dels humans seguint el model dels eixams?

Finalment, en l'àmbit esportiu quanta creença, en els esports d'equip, en el gran líder redemptor; segurament una de les formes darreres de culte monoteista. Creença associada al rendiment que depèn del preu de fitxatge i la nòmina; confonent capital de despesa amb capitalització esportiva. La creença s'oposa a dues evidències dures d'acceptar: que Messi ja no és el millor jugador del món perquè el seus díblings en velocitat s'han acabat, així com l'eficàcia en el xut de faltes; que el Barça ja no és el millor club del món (com no sigui en tràngols econòmics). Si per mi fos obriria la porta a Messi i articularia l'equip entorn de Ter Stegen, Mingueza, Araujo, De Jonk, Pedri, Ricki, i la idea Grizmann, en lloc de la creença Messi…