Abans, la gent de la meva edat parlava del mal de pròstata, d'un amic que es diu lumbago i del Barça. Ara no, ara si ets dels que va votar la Constituciónnn -sí, amb tres enes, què passa?- la teva vida ja només té una finalitat: caminar. El Facebook dels meus amics està ple de mapes amb línies dibuixades que reflecteixen els quilòmetres que han fet cada dia i que una mena d'enginys que es diuen smartwatch mesuren amb la mateixa precisió que els pressupostos del Fortuny. Quan quedes amb ells, primer et miren el perfil -no, no el de Linkedin-, sinó el que queda sota la camisa «nueva» i t'interroguen «Ah, tu no camines?». Tu contestes que no, i llavors s'obre el cel amb un tro terrible i apareix la cara de Mariano Haro cridant «¡Heretgeee!». Llavors la conversa durant el dinar és: «Doncs jo camino cada dia una horeta com a mínim. Va molt bé. Vaig des de la plaça de la Font fins al Cementiri». Jo, tímid, faig dues apreciacions: «Home, doncs porta un piolet i quan passis per aquella torre d'electre del Passeig Torroja li fots un copet. Com que hi passes cent vegades al dia caminant, en un any la tires avall». També recordo sempre la gent que estava a la sortida del recorregut i ha acabat amb destinació final al lloc on ja no cal cotitzar. Un record emocionat per a ells, però és que jo cobro per fer humor, així que us explicaré una anècdota. Vaig anar al funeral del pare d'una amiga que tenia aquest vici de sortir encara de nit amb les vambes. La meva amiga, tot i el dolor, va veure passar el fèretre del que enterraven abans que al seu pare i, en passar, va dir una frase que m'ha quedat marcada al cervell: «¡Mira! Otro que andaba».