El català de les Illes Balears de l'Estatut de 2007

L'art.4 de la darrera reforma és prou explícit, senyor verinós Pablo Casado: «La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà juntament amb la castellana, el caràcter d'idioma oficial». I tant amb un com amb l'altre tens dret a adreçar-te a les administracions autonòmiques, les quals t'hi han de respondre.

Aquest atribut de «propia» segurament cal entendre'l en doble sentit: com la llengua històrica d'ús social; amb uns trets que no l'uniformitzin, coneixent-ne les singularitats dins del domini lingüístic comú; algunes com a només variables (l'autoodi per l'article salat) i altres com estàndards regionals d'usos a tots els àmbits formals. Trets que també hauríem de conèixer els catalanistes culturals i que prou tenen al programa, especialment a COU, els estudiants de la Generalitat de Catalunya.

Dins el nostre domini lingüístic, segons el gran filòleg de la Reinaixença Milà i Fontanals, el balear s'agrupa dins el català oriental –com el nostre–: «de pronunciació alterada perquè les vocals són menys netes i en què se'n substitueixen. Substitució de la a (neutre) a la e (que impedeix diferenciar, molts cops al parlar, masculí de femení) i la de la u a la o en totes les síl·labes no accentuades». Divisió binària de 1861, on l'occidental, en general, «es pronuncia com s'escriu», argument imbatible sobre la unitat del català. Però el 1875, desglossa de l'oriental el balear, perquè tret de Menorca i Sòller mantenen la diferenciació entre la o i la u àtones. Divisió ternària, que evidentment ha fet menys fortuna que la binària. Però occidental, oriental i baleàric presenten «modificacions secundàries perquè el català contemporani o parlat és un» Citacions a un opuscle que vaig escriure el 1984 arran del Centenari de la mort de Milà, molt celebrat a la seva vila de naixement i enterrament.

Encara un tercer criteri de divisió, el de Pompeu Fabra de 1906, centrat en un cas de vocals e tòniques, les procedents de les e tancades del llatí vulgar (E llarga, I breu, diftong OE). Per a nosaltres, els catalans orientals centrals s'escau la fixada ortogràficament e oberta de ceba i pera; que a la majoria del balear –com al XIII-XIV entre nosaltres– hi fan la vocal neutra tònica

Mercès a la darrera reforma ortogràfica de l'IEC (2017), secció filològica del qual presideix l'argenterenca M.T.Cabré i Castellví, hem de saber que al seu català (i de més pedigrí) es reconeix la neutra tònica a la persona 1 del present d'indicatiu dels verbs acabats en –enar i en –esar i en –essar: amb la comuna è (palès, confés, disfrès); si dins la mateixa selecta morfologia verbal no es neutralitza es manté la é (berén, sospés, confés).

Des de 1992 que l'IEC s'ocupa de l'esmentada singular baleàrica persona 1 del present d'indicatiu. De manera que, ara, les acabades en –osar i -ossar s'escriuen ò (supòs, esbòs).

Encara en el terreny morfològic, en la dificultosa combinación de pronoms, el mallorquí té l'exclusiva de posar al davant el CD i després el CI; just a l'inrevés del valencià i el català clàssic (mallorquí: la te duré; valencià: li la duré). Esquema manllevat Dialectologia catalana (2015), de l'emèrit Dr.Joan Veny i la jove vilafranquina Mar Massanell.

Reconforta als partidaris del federalisme lingüístic, que reconeix els estàndards regionals dins d'un flexible policentrisme dins la convergent unitat –el que en debades vindicà Sanchis Guarner a l'uniformitzador Joan Fuster– anar repassant els paradigmes dels models verbals de la definitiva oficial Gramàtica de la llengua catalana (2016). Així jo canti, jo canto, jo cante, jo cant; nosaltres cantem, nosaltres cantam; vosaltres canteu, vosaltres cantau; jo cantés, jo cantara, jo cantàs. Jo bato, jo bat. Jo temo, jo tem. Jo dormo, jo dorm; nosaltres dormim, nosaltres dormiguem. Vosaltres dormíssiu, vosaltres dormigueu. Sempre en darrer lloc la forma estàndard baleàrica. Que comparteix el valencià jo valga, jo diga.

És per la integritat del domini lingüístic que cal acompanyar valencianistes i mallorquinistes; a qui tant de mal fa la barroera voluntat de l'esmicolament dels espanyolismes com la dèria de l'esqueixament per la via independentista de la Catalunya estricta. La que ha fet tornar a aflorar la doble comunitat… Una regressió per pertinença de llengua materna que segur s'apariona en la incomprensió filològica de la unitat català/valencià –denominació en afortunada d'Albert Blanchadell–, perquè la inèrcia de la percepció de les fronteres regionals polítiques té més força que les lingüístiques-les isoglosses.