Aquell pescador de Malta ens va fer pujar a una barqueta. Vam entrar per una esquerda que hi havia al penya-segat i, a fosques, tocant amb els colzes a les parets avançàvem amb la «nau» de mig metre d'eslora. Jo vaig preguntar si allò no era perillós i l'home va riure. Amb un onatge que hagués espantat Juan Sebastián, i també a Elcano, vam passar per sota d'un arc format per l'erosió a les roques. Un monument natural conegut com The Azure Window (la finestra blava). Anava cagat, mentre la dona i el «capità» reien de mi. El paio semblava que estès al Retiro de Madrid, xerrant en un anglès que no entendria ni Vaughan, mentre jo tocava el violí a l'orquestra del Titànic. Don't worry, va dir: «Home! Si porta així milers d'anys, no caurà precisament quan passi vostè per sota... haha». Un dia vaig posar el telenotícies i aquell arc que havia estat allà des de l'època dels dinosaures s'havia desplomat. No sé si va caure damunt del Popeye de la barca, però m'hagués agradat. Probablement va caure a sobre d'un jubilat de Botarell que preguntava: «Això no ens caurà a sobre, no?».
Dies abans de Nadal del 1975, van venir uns senyors a l'escola Primo de Rivera de Reus, actualment i abans de la Guerra, Pompeu Fabra, i van despenjar el quadre de Franco per posar un pòster amb unes frases que havia deixat el dictador a qui li agradava afusellar i deixar les coses lligades i ben lligades. El mestre va dir que vivíem un moment històric, el final d'una època -la franquista- i l'arribada de la democràcia. Aire fresc! Allò ja no tornaria. El 2014 parlava a la URV amb un parell de “nens” de 18 que lloaven José Antonio i la Falange. Estic fins als nassos de l'«això no passarà».