Xavier Folch, un editor que es va avançar a l'expansió de la literatura en evolució humana

Ara ja fa un mes que va faltar en Xavier Folch i Recasens i ja se n'ha destacat tot allò que és essencial. El seu paper d'editor a Empúries i Edicions 62, la seva participació en la lluita antifranquista i l'acompanyament i promoció de tants dels representants de les lletres catalanes, així com la seva direcció de l'Institut Ramon Llull, des d'on va aconseguir la presència de la literatura catalana com a convidada a Frankfurt.

Aquí volem agrair-li el seu interès editorial en camps ben diversos, com fou en el de les ciències. Va llegir l'atractiu creixent de la societat per l'evolució humana i de com hi servia el projecte d'Atapuerca i la feina que hi realitzàvem des de la Universitat Rovira i Virgili. Fou així com va convidar a l'Eudald Carbonell i Roura a escriure un llibre que socialitzés els darrers coneixements en l'evolució del comportament humà. De fet, segons recordava l'Eudald, en la primera trobada que vam tenir tots tres a Tarragona, va venir a ell abans de l'expansió de la literaura en evolució humana Va tenir la visió d'avançar-se, però sense sort, perquè nosaltres vam trigar uns anys a tenir disponibilitat de temps per acomplir el seu desig.

Quan ho va assolir, en el tombant del segle XX, li vam proposar, no pas de publicar un volum sinó tres, que tinguessin personalitat pròpia i que ens permetessin d'oferir al lector una visió àmplia, des de diferents perspectives i amb formes divulgatives diferents. Així van néixer Planeta Humà, aproximació a l'evolució humana que seleccionava els aspectes clau del procés d'evolució del comportament i defugia la idea d'un manual. Això sí, tenia l'esperit d'introduir les recerques més recents i els resultats més destacats per a la formació d'un criteri social adequat en aquest àmbit.

La segona proposta era un llibre d'entrevistes entorn l'evolució pel que vam proposar de treballar amb en Josep Corbella, periodista especialitzat en ciència i salut i amb qui teníem, i seguim tenint, una bona relació professional i d'amistat. En Josep en va fer el plantejament i ens va permetre de crear Sapiens. El llarg camí dels homínids cap a la intel·ligència, en què es va traçar l'evolució, des dels primitius homínids, gràcies a la participació també de Salvador Moyà, fins al comportament típicament humà.

La darrera aposta va ser l'Encara no som humans, un assaig sobre l'impacte de l'herència evolutiva en el comportament humà en el passat i en el present. Va ser el treball més desinhibit i personal i que ens permeté d'anar més enllà de la recerca i oferir una visió del paper de la ciència en la societat actual. L'aposta d'en Xavier per nosaltres ens va obrir de bat a bat el camp de la socialització, un terreny que ara adobem des de l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES-CERCA) que va ser fundat poc després d'aquelles publicacions d'Empúries i Edicions 62.

La socialització, que en Xavier va afavorir i iniciar, ara és part del patrimoni de l'IPHES–CERCA, de l'essència de les nostres accions en la societat, dels programes que desenvolupem per introduir la ciència en la ciutadania, una pràctica que cada cop més és exigible i exigida als centres de recerca i a les universitats. En això, en Xavier també va ser clarivident, en lligar la seva activitat editorial amb les necessitats d'una societat creixentment complexa.

Avui dia, que la seva mort s'escau en un any en què la ciència està a l'ordre del dia, en què s'avalua quotidianament el seu paper social, vull recordar que gràcies a ell vam plantejar aquestes qüestions ja fa vint anys i les vam presentar a la ciutadania, per ajudar a crear un criteri ciutadà essencial que millori la humanitat i la cohesió social. La poca implicació social de la ciència que denunciàvem aleshores l'hem vista en una manca de previsió i planificació de les societats «avançades» occidentals. Si el 2002 denunciàvem les crisis mundials marcades per les guerres a l'Orient Mitjà i el mes de setembre de 2001, avui reforçaríem la importància del canvi de paradigma en la política energètica i la necessitat de societats resilients que han de conèixer quina és la seva imbricació en el món natural per poder entendre la nostra relació amb altres espècies, la nostra interdependència i la necessitat d'extreure'n un programa de previsió i organització amb què fer front a crisis de salut pública. I, com ja fèiem al 2002, seguiríem remarcant la necessitat d'un programa d'acció també per afrontar la crisi climàtica, acceptat i aplicat a escala mundial, del que el canvi de paradigma energètic n'és part indefugible. El millor homenatge a en Xavier Folch i Recasens que nosaltres podem dedicar-li és recordar com n'és de necessària una societat conscient de la seva vàlua i de les seves limitacions per ser resilient i avançar gràcies al coneixement i a una bona cohesió social, avui encara llunyana.

Un record perpetu a ell i una salutació al seu fill, Ernest Folch i Folch, amb qui també vam treballar en l'edició dels tres llibres esmentats.