Relacions internacionals en viu i en directe o de ciència-ficció

Durant gran part del segle passat, la projecció de les relacions internacionals es realitzava mitjançant l'elaboració i desenvolupament de les diferents fases de la filmografia de James Bond, des de l'enemic total del comunisme i de la Unió Soviètica, fins a les xarxes de delinqüència internacional i màfies transoceàniques que començaven a organitzar-se com autèntiques organitzacions internacionals del crim organitzat.

De la mateixa manera que l'Administració Nacional per a l'Aeronàutica i l'Espai (NASA) ens anava presentant aperitius dels seus avenços científics del que podia existir més enllà del planeta Terra mitjançant llargmetratges de ciència-ficció. Amb el canvi de mil·lenni, el món cada vegada es va anar fent més petit, a la vegada que la potència única guanyadora del taulell d'escacs mundial, després de la caiguda del Mur de Berlín, els Estats Units d'Amèrica, entendria finalment que no es pot ni guanyar ni perdre una partida si un s'hi queda tot sol jugant amb tants interessos interconnectats que existeixen pel mig.

La Unió Europea seguirà essent un nan polític, però potser també ho serà en l'àmbit econòmic, donat l'accés al medaller principal de la Xina, la reconstrucció de la Federació Russa, i la confirmació de potències regionals com poden ser el Japó, Turquia, Iran, Aràbia Saudita i les monarquies del Golf Pèrsic... En aquesta nova etapa, en la qual fins i tot avui dia estem superant el paradigma del jihadisme d'Al Qaeda o Estat Islàmic, que va provocar al mateix temps un reagrupament de forces per a la defensa de la seguretat global, tornen a aparèixer els fantasmes i vicis de sempre en la governança fàctica del S. XXI. Això és voler reprendre una competència efectiva pel control de la influència sobre els pobles veïns, matèries primeres, rutes de transport i recursos naturals, entre d'altres, que porten directament al xoc, no pas de civilitzacions, sinó dels interessos propis de cadascú per a garantir-se la seva pròpia existència futura.

En aquest context, una pandèmia com la de la covid-19, ens ha facilitat la consolidació del fenomen de Netflix o Amazon Prime, pel·lícules i sèries de televisió que es poden consumir a l'instant. D'igual manera que l'enregistrament en directe de la guerra del Golf per part de la CNN nord-americana, que feia llevar-nos a les sis del matí per connectar l'aparell amb l'operació Tempesta del Desert, va representar una revolució en relació amb l'apropament als fets mundials de més rellevància Abans les coses passaven massa lluny, i ara, la veritat, és que poden estar passant al costat mateix de casa teva, o en tot cas pots tenir accés directe a allò que pot estar passant a l'altra banda del món en temps real. Una altra cosa és que tot plegat sigui verídic o més proper a la ficció, realment important o intranscendent... Ull!, que l'obsessió amb l'arbre no ens deixi veure el bosc, i potser també la versió inversa.

El mateix que ja vam viure amb el world wide web ens veiem inundats d'informació i d'unes dosis de realisme filmat que ens poden mantenir en tensió més del que pot resultar mínimament aconsellable. Algú doncs marca la nostra manera de veure el món i la interpretació de què hi passa sense haver d'esperar a les notícies de cada dia, que en el seu moment ja van ser superades igualment per la rapidesa de les xarxes socials i els anuncis via Twitter d'esdeveniments fonamentals per entendre el món en el qual vivim. I qui edita llavors la majoria de missatges o documents visuals tan punyents? On es produeixen, qui els finança i qui en surt suficientment ben parat després d'una anàlisi calenta, però també freda, dels seus continguts? El marc conceptual el podem acotar encara més si volem: la gran competència es produeix entre la Xina i els Estats Units, sobretot a escala comercial, i amb una trama que s'assembla bastant a una nova guerra freda; Rússia i la Unió Europea lluiten a les seves fronteres immediates d'una manera més subtil; Joe Biden té pressa per capgirar totes les iniciatives internes així com externes patrocinades durant l'època Trump; la resta del món amb gran part de la seva població no benestant, el món àrab, Amèrica Llatina, grans racons d'Àsia i Àfrica, segueixen protestant infinitament... L'exemple més gran o paradigma actual és el panorama que ens deixa tot el que ha viscut Orient Mitjà en les darreres dècades, que no inspira pas optimisme, com a prova del cotó fluix. Més aviat interpretem que els EUA s'han tornat a permetre derrotes parcials a les guerres d'Iraq, Afganistan i Síria, ben retransmeses també amb la retirada de les seves tropes, a canvi de molts danys col·laterals i en benefici d'alguns interessos particulars a conservar. Homeland o el Jack Ryan del novel·lista Tom Clancy, ens mostren com es viu i es mor en minuts i en segons, per exemple a Gaza, de la mateixa manera que prolifera aquest tipus d'intervencionisme subliminar com a termòmetre més fiable de la temperatura d'unes relacions internacionals que mai sabrem, a nivell de bàsics consumidors, si ens posen, o no, en autèntic perill, o són purs divertimentos.