Anava pel carrer Baró de les IV Torres quan m'ha cridat l'atenció una bossa de plàstic oberta i amb tot d'objectes escampats per terra. Hi havia un retrat amb un marc de pell i cantonades daurades. No m'he adonat que era una foto que coneixia. He netejat el vidre amb un mocador de paper i, efectivament, era l'Ernest Lluch, assassinat a Barcelona. Algú va emmarcar aquella fotografia del polític, amb corbata vermella, en una mena d'acte d'homenatge que ara rodava per terra, trepitjat, i sense que ningú li parés atenció. Semblava un collage artístic-dramàtic que reflectia perfectament el que és la política. Al món dels representants del poble un dia estàs a dalt i un altre et trobes al carrer i la gent passa pel teu costat sense veure't. Pots passar de ser famosa a ser una nina de Famosa... trencada.
La figura d'Ernest Lluch està relacionada amb un fragment de la meva vida. El novembre de l'any 2000 vaig marxar de Tarragona per començar una nova aventura a Barcelona. Trobar pis allà és més difícil que caçar una neurona a la seu del partit amb l'anagrama verd. Així que vaig acabar en un pis de la mida d'un confessionari d'església a Collblanc, a poca distància d'on vivia l'exministre socialista. Durant un dia va ser el meu veí, l'endemà el mataven. Acabava d'arribar a la capital i vaig espantar-me quan vaig sentir aquella enorme explosió. Era el cotxe bomba que ETA havia fet esclatar. Ahir, en trobar-me una representació de l'Ernest a prop del meu pis de Tarragona he recordat aquells dies. Moltes altres vegades, el que veig a terra és el Diari Més amb la meva foto trepitjada. També és una bona lliçó d'humilitat. No, Pep, avui no he posat cap acudit.