Capítol III.San Cristóbal, patró dels conductors, perquè només parlava de religió i mecànica, em va deixar a un polígon de Lleida, des d'on un altre camioner romanès em va portar a Alfajarín, que sembla el nom del canari d'un mossèn. En aquella àrea de servei a Saragossa hi havia més camions aparcats que en una barra americana d'A Coruña. Era hora de presentar-me alsbocatesque portava a la motxilla, ja més secs que la piscina del Puigdemont a Girona. Un camió va aparcar a prop i en va baixar un home semblant a l'Albiol del PP. No sé si definir-lo com un armari de dos metres deu o com un Déu d'Armani. Si ell era el sumo «Hacendado», al seu costat jo era el Nen Jesús. Li vaig preguntar si em portava i em va dir que li feia por pujar un desconegut. El més greu que podria haver-li fet jo a aquell homenot era cridar-li «ruc» mentre ell pintava el camió amb la meva sang. «¡Yo te llevo!» vaig sentir de lluny. Qui parlava? Home d'uns quaranta anys, caucàsic, més gras que una servidora, dues dents d'or, samarreta imperi, suat, tres cadenes d'or, una amb una bala penjant. Equipament: ordinador portàtil amb disc dur extern lligat amb cinta americana. El disc dur ple depelisd'un tal Salieri que crec que no és el de «Frozen». Va endollar un ratolí al portàtil i se'l va posar al genoll. Un mestre! Des del camió vaig cridar. «La motxilla!» Una família de rates havien trobat la seu deJust Eat. Apa, sensebocates!Torrentevenia d'Itàlia i carregava a la cabina uns enormes bidons d'olives. Fent untetris, com la cançó d'Alaska, movent la tíbia i el peroné, em vaig encaixar entre dos bidons. Em quedaven cinc hores amb Mario Ceausescu.