Efemèrides de desastres

En uns quants anys, es recordarà la tragèdia de l'evacuació de Kabul just al final de la cinquena (o sisena) guerra de l'Afganistan. Les imatges es compararan amb les de l'helicòpter sobrevolant la terrassa de l'ambaixada americana a Saigon al final de la guerra del Vietnam: multituds, això sí, només d'homes, aferrant-se al fuselatge d'un avió de transport militar mentre s'enlaira. Imatges d'una derrota i auguri d'un nou desastre pels ciutadans d'un país que sembla que fa una guerra cada generació. Sí, Afganistan comptabilitza un bon grapat: 1839-1842. 1878-1880, 1919 amb els anglesos, 1979-1989 amb els soviètics i des de 2001 amb una coalició dirigida pels americans. Però també els Estats Units: amb Mèxic 1846-1848, Guerra civil 1861–1865, amb Espanya 1998, I Guerra Mundial 1914, II Guerra Mundial 1941.1945, Corea 1950-1953, Vietnam, etc. Gent bel·licosa.

El president dels Estats Units, Joe Biden, ha fet bona la seva promesa de retirar totes les tropes americanes d'Afganistan abans de l'11 de setembre, aniversari i efemèride del que va portar als americans a la guerra al país asiàtic com a revenja pels atemptats de les Torres bessones a la ciutat de Nova York i del Pentàgon a Washington. Cal recordar que els terroristes identificats com a actors dels atemptats eren d'origen saudita. Aquesta racionalitat podria portar-nos a què l'estat espanyol, en resposta dels atemptats del 17 i 18 d'agost del 2017 a Barcelona i Cambrils, que ara recordem, hagués declarat la guerra, no al Marroc, origen de l'imam de Ripoll i els seus acòlits sinó, per exemple, a Mali, un estat que acull jihadistes. És cert que són escenaris diferents. També que els afanys bel·licosos de l'estat espanyol i dels espanyols en general, llevat d'alguna aventureta com la de l'illot Perejil, fa temps que s'han abandonat. O també, potser, per què els atemptats van succeir a Catalunya? Encara queden molts detalls per esclarir dels atemptats d'ara fa quatre anys. Resten sense aclarir les implicacions dels serveis secrets espanyols, no tan «secrets» després que el ministre d'Afers Exteriors Garcia Margallo va anunciar dos mesos abans que «pasaria algo la segunda quincena de agosto en Cataluña...» i la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, com una boja pels passadissos de la Moncloa cridant: «¡Ya está, ya está. Mandaremos el ejército!». I tot el maleït enrenou de the Nota de la CIA, la desaparició misteriosa de les restes mortals de l'imam dels collons i el seguit de desmentiments de mentides flagrants que van seguir.

Les teories conspiranoiques són això: teories. Però com les meigas a Galícia, «haberlas, haylas». El que sí que va passar fou que, mentre el conegut com a M. Rajoy a penes es passava pels morros el tovallonet després d'un menú de percebes, el ministre de l'Interior dormia una beatífica siesta i els poders de l'estat no sabien que cony fer, l'autoritat a Catalunya, la Generalitat, i el seu cos de seguretat, els Mossos, van prendre decisions, van controlar la situació i van acabar enviant al cel de les Hurís els malfactors, evitant mals encara majors. Durant unes hores tràgiques, decisives, Catalunya va ser independent. I eficaç. Recordem i lamentem els morts. Tots els morts, que cada vida humana no té preu. I esperem que coses com aquestes, guerres o atemptats, no tornin a passar mai més. També temem, però, que la història, la maleïda història humana, no ens estalviarà desastres que es facin efemèrides.