Vaig entrar al Metro a Coslada esgotat després de tretze hores de viatge. Sense saber ni com em deia, vaig introduir la targeta de crèdit al lloc dels abonaments i em vaig carregar la màquina dels bitllets. A Madrid, sense un duro i sense targeta de crèdit. Tot bé. Un empleat es va acostar i em va preguntar per què ho havia fet. Vaig contestar quasi plorant que ja no tenia cervell i que havia arribat molt cansat des de Barcelona. No us explico on vaig dormir perquè perdria tot el meu prestigi. L'endemà, un matrimoni semblant aLos Roper, d'uns 90 anys, amb un Renault 12, em va recollir al carrer Alcalá. «Ay, hijo mío, ya a nuestra edad no nos da miedo nada», va dir assenyalant cinc mares de Déu que ballaven penjades del retrovisor com si hi hagués unaravea Jericó. Els vellets es van perdre i van començar a discutir, així que els vaig demanar baixar en una carretera comarcal: «Alcalá-Meco a 7km». S'aturà una parella de la Guàrdia Civil en moto: «¡Oiga, està prohibido hacer autoestop!». Els vaig respondre que no era cert, que només en autopista i autovia. No els va agradar: «No queremos verle aquí. ¿Entiende? ¡Vaya en tren como todo el mundo!». Esbroncat, sota un sol de justícia, aquell R12 dels vellets va aparèixer a l'horitzó. Al·leluia! Encara discutien. Em van deixar a Guadalajara, on va aturar-se un tot terreny. Cabrejat, vaig posar a parir els guàrdies civils mentre veia com la cara del conductor anava canviant. De cop, me'n vaig adonar: «Usted también es Guardia Civil, ¿No?». Tornava al voral, on un camioner de Blanes em va portar a Barcelona. I no, no era testimoni de Jehovà, ni escolanet, ni Torrente… ni guàrdia civil.