Avui he titulat «Valverde», però no patiu que no parlaré de «La importància de llamarse Ernesto». Segueixo de vacances, vosaltres no ho heu notat perquè els autònoms no en tenim... ni mereixem la vida. De Canàries he anat a un poble dels pre-pics d'Europa, que a mi em sona a descafeïnat amb sacarina i soja. O estàs als pics o no estàs, però això de pre, sona com «proclamo la pre-república» o aquell «pre-universitari» de l'època del marit de la «Collares».
El poble de la família de la persona amb qui comparteixo la vida. Què? No, no és el director de CaixaBank, vull dir la meva dona. Doncs el poble es diu Valverde de la Sierra i està al triangle de les Bermudes entre Lleó, Palència i Cantàbria. És un poble de 12 habitants, la majoria en edat de llençar la cullera, i tota la pau del món està allà. Bé, amb uns matisos que ara us explicaré: per a un home nascut i crescut a ciutat, hi ha converses que horroritzen més que tenir la música alta al barri de L'Esperança. Sí, home, és la Budellera. A la «ville» de la dona es parla dels llops que s'han passejat pel carrer aquella nit, d'un os que roda pel poble o que a fulanito se li ha enganxat una paparra i li han hagut d'amputar el sou, perquè està de baixa. Un dia, passejant amb l'Araceli, m'explicava la història de les cases una per una. «Aquí pusieron una bomba a uno que fue alcalde». Collins! «Aquí le quemaron una cuadra con las vacas dentro a menganito». Òstia! «¿Y esa casa tan bonita?» «Murió el dueño». «¿Y esta otra?» «Este se fue a América y desapareció. ¡Cuidao, hijo, no pises la serpiente!». Només hi estaré uns dies, però si no torno, he amagat el testament -fet un rotllet- dins un forat que he fet a la muralla.