Ja era una tradició cada Nadal. El Fermí Morera em buscava per la redacció amb el lot que rebíem de l'empresa. Llavors fèiem un curiós intercanvi: jo li donava el préssec en almívar i alguna porqueria més, com el torró de crema, i ell em donava l'ampolla de whisky que anava dins la caixa, com a l'enterrament de la Janis Joplin. A casa, algun dia havia tastat aquell licor pensant que probablement el destil·lava el Tonto Simón, que a la feina li deien Don Simón, o que eren les restes que embotellen després de fer Whisky Dyc, que fan amb la «dick». Si no enteneu el gag, estudieu anglès. Doncs cada any, quan tornava de casa la sogra, al gener, a poc a poc aconseguia acabar-me l'ampolla. Quan el prenies, ja havies d'anar més borratxo que el Bukowski, llavors sí, llavors no notaves que era dolent, perquè haguessis trobat bona fins i tot la ratafia del Torra. Fi de la primera part. Teló.
Corria el 1999 quan no sé per quina regla de tres vaig anar a parar a Turí, a la fàbrica de la Fiat on se celebrava el centenari de la marca. Allà hi havia, a banda de mi, altre gent important com Henry Kissinger, Giovanni Agnelli i suposo que hi seria també el Millo. Als més de mil periodistes que vam assistir al sopar, ens van ubicar a hotels de la ciutat italiana. A l'hotel Principe di Piemonte, després de sopar, uns quants periodistes vam anar a parar al piano bar. Allà, vaig demanar un whisky i el cambrer em va avisar que només tenien marques bones que «picaven». Un company em va dir a cau d'orella: «tira, que paga la marca». Vaig quedar bocabadat quan el bàrman va obrir un armariet amb llum de neó i va treure una preuada joia: era l'ampolla del Fermí.