Si amb algú de Tarragona em sento identificat és amb el joier Tomàs Palos. No vull ara «fardar» dient que jo també soc un artista, encara que alguna festejada m'ho hagi dit en moments perillosos. El Tomàs és de Jerez, la ciutat que va tenir l'honor de parir-nos, encara que tots dos fem servir un català que se sent poc als bars d'allà. També ens uneix que jo tinc nom de profeta i ell tota la barba d'Abraham després de jubilar-se. En aquell temps no es feien servir les retalladores de barbes. La Philips ja les havia inventat, però encara no existia Endesa, ni els endolls. Ui, mira! Endolls i Endesa, això em sona. També hi ha una circumstància que compartim: una dona jove. Ep! No és la mateixa, malpensats. Ell té l'Eugènia i jo discuteixo amb la Ixone. A Tarragona, quan parles del Tomàs, no passa un segon que el deixen a la banqueta per parlar de la seva dona, com si el pobre només servís per dir que li agrada la sangria. M'ho he fet venir bé per explicar-vos que vaig tastar amb ell una d'aquestes pocions per a turistes. Li vaig preguntar si estava vacunat. Va dir que no. Em va estranyar perquè abans de donar-te la mà, treu un feix d'accions d'Alcoholera Catalana S.A. i te les refrega com si polís una polsera d'argent. Finalment, es va vacunar, i dies després el van ingressar amb dos paios francesos: elGuillaini elBarré, un duet de cantants bastant dolents que van compondre la cançó «Síndrome», encara més dolenta. Si Joan XXIII, el Papa, aixequés el cap, diria sorprès: «Quin honor rebre al meu hospital un jove tan creatiu com el Palos». Vinga, Tomàs, aixeca't d'una vegada del llit i fem una sangria al Serrallo!