Discursos caducats

Moltes han sigut les variables que s'han produït els darrers mesos i que segurament ens poden passar desapercebudes si no les veiem des de la mateixa globalitat d'aquestes, i que constitueixen una evidència que quelcom està succeint, i més aviat que tard, veurem unes conseqüències reals insospitades només fa uns anys.

La realitat que ara ens envolta que, per més que no és desitjada, ens passarà per sobre amb connotacions de tota mena pel que fa a la nostra supervivència diària, com també amb moltes de les creences de tota mena que fins a la data donaven per bones.

El que comento no serà presentable, perquè el que fa és col·locar-nos en un «espai d'inseguretat permanent», i pel que suposa pel nostre viure, però també pel que puguem creure des d'una visió religiosa o política, amb el que això suposa de novetat a la qual ens haurem d'anar acostumant. Podem tenir, inclús, la temptació d'obviar les evidències i creure que podem subsistir en la nostra bombolla de protecció, esperant que el que passa no ens afecti, però aquesta és una opció que té poc futur, si com podem veure el «nou món» no farà excepcions per ningú, ni per cap territori concret.

El tema pandèmic del qual tant s'ha parlat i seguirà parlant-se, ha estat el fet més emblemàtic, però no l'únic, en aquest tsunami de situacions noves, però no oblidem altres qüestions com la immigració, amb perspectives de creixement imparables, o la mateixa situació dels equilibris internacionals, on res sembla segur i on podem veure «disbarats inassumibles» com l'exemple de la fugida d'occident d'un Afganistan que solament és una primera al·lusió a tot el que pot venir.

Davant l'exposat, que lluny queden aquells «discursos» del bonisme, del menyspreu als EUA, de la necessitat de reduir la despesa militar per il·lògica o, per no dir-ho, els plantejaments sobre la immigració basats en funció d'un paternalisme fora de l'assumible i, el que és més greu, amb missatges que pensàvem superats i que avui tenen un ampli suport.

Que poc recordem a aquells del «no a la guerra», acceptables en el seu moment, però que avui ja no tenen cabuda des de la lògica dels fets consumats, els que menyspreaven als americans en funció d'arguments llunys del que suposa un lideratge que sembla ara vol optar per prioritzar els seus interessos particulars, front una competència global difícil d'assumir. També aquells anhels d'acollida desitjats majoritàriament, sense ser conscients dels mateixos problemes com a país, on es fa difícil comprendre la rebuda de milions de persones, sense valorar l'atur inassumible dels propis nacionals. I també la qüestió econòmica, degudament difuminada pels governants de torn, de tots els colors, on sembla que «els diners sense límits» s'han d'acabar, amb el que això comportarà a l'hora de no poder fer front als requeriments d'una societat acostumada a demanar i exigir, sense pensar que tot té un límit i les solucions recaptatòries, via impostos, no són tan fàcils d'implementar com es pot pensar, en un món global i amb llibertat de moviments de tota mena.

Tampoc seria bo oblidar la tasca confessional de totes les creences, preocupades de manera exclusiva, cada cop més, amb la fe, l'oració, el ritual i poc amb el que poden aportar, especialment quan es disposen de patrimonis milionaris i les necessitats dels més desafavorits són un fet que exigeix respostes pràctiques.

En definitiva el nou model, que ja tenim a sobre, voldrà actuacions realistes, segurament difícils d'entendre per la gran majoria acostumada a altres variables, d'aquí que també a l'hora dels discursos serà necessari baixar a les evidències i oferir «paraules» que a més de quedar «correctes políticament» donin la possibilitat de veure, amb mínimes garanties, un futur ple de dubtes i on els interessos polièdrics, exigiran, en cada cas, reivindicacions insospitades a les quals haurem d'escoltar i donar sortida, per tant, cada cop més, seran necessaris lideratges, no basant en conjuntures puntuals, sinó amb arguments fiables en tots els sentits.

El cert és que la «caducitat» en general és un fet inapel·lable que podem reconèixer o obviar, esperant que tot s'arregli per la mateixa inèrcia social, però el que és innegable és la necessitat emblemàtica de buscar sortides possibles d'adaptació, deixant de costat la verbalitat sense fonaments, amb una desfeta anunciada per una societat acostumada a «deixar de fer» pensant que tot tornarà al camí de la lògica d'avui, per cert, aparcada no sé si temporalment o indefinidament.