'The russians are coming, the russians are coming'

Disculpeu el titular en anglès, però no és més que com referència al títol de la pel·lícula de Norman Jewison (United Artists, 1966). Tracta dels embolics que causa l'embarrancament d'un submarí soviètic a una petita illa de Nova Anglaterra durant la guerra freda. El títol del film recorda l'episodi de la Guerra de la independència americana quan el patriota Paul Revere feu una carrera a cavall per advertir de l'arribada de l'exèrcit britànic cridant «the english are coming...» Aquest episodi és conegut de tots els escolars americans. El rol de l'oficial polític del submarí el protagonitzà l'actor recentment traspassat Alan Arkin. Arkin, qui ens ha delectat amb nombroses pel·lícules era, per cert, de família jueva russa, i parlava rus.

Ves que, ara fa uns dies, el prestigiós diari The New York Times s'ha despenjat amb un reportatge que, si no fos que també toca matèries sensibles, que fa riure quasi tant com la pel·lícula del titular. Segons explica, l'entorn del president Puigdemont ha mantingut estretes relacions amb els serveis secrets de la Federació Russa. Aquestes relacions s'atribueixen al professor Josep Lluis Alay, amic personal del president i que l'acompanyava quan va ser detingut a Schleswig-Holstein el març de 2018. El reportatge cita un reguitzell de ciutadans russos i les seves connexions en un exercici conegut al món del periodisme com «name calling», nomenar molta gent amb noms i cognoms i de forma repetida per a intentar generar una idea de «trama» de contactes. I, per sobre de tots, sobrevola la perversa figura de Vladimir Putin i la seva atribuïda política de desestabilització d'Occident mitjançant accions que facin trontollar la cohesió dels països suposadament «enemics» de Rússia. Com a fonts fidedignes esmenta, no gens menys que un «informe confidencial de la Guàrdia Civil». Només els hi ha faltat dir que l'autor fos el tinent coronel Baena, conegut elaborador de relats fantàstics.

Des d'aquesta petita i provinciana plataforma de la Tribuna de Diari Més, sembla una gosadia criticar el totpoderós rotatiu novaiorquès. Però, ailàs!, del fenomen de la serp d'estiu, conegut al Regne Unit com the silly season, la temporada babaua, no s'escapa ni el NYT. Es veu que la desastrosa retirada de Kabul ja no venia més diaris i han mirat d'estirar un altre tema. Els mitjans madrilenyos encara amb la boira vacacional pel cap, no s'han fet gaire ressò del reportatge. Potser perquè, val a dir, per més esbiaixats i catalanofòbics que siguin, tampoc s'empassen una serp d'estiu mentre hi hagi CoViD, preus de l'electre i pluges torrencials de què parlar. I que, a més, no serveix per fotre-li canya al gobierno del senyor Pedro Sànchez.

Ara fa uns mesos es parlava de l'oferiment de 10.000 militars russos per donar suport a la independència de Catalunya. Semblen pocs. Just ara es compleixen 85 anys de la creació de les Brigades Internacionals (18 de setembre) i van ser prop de 60.000. Hom pensa quina mena de tabac fumen per portar a la redacció del NYT aquestes mostres de literatura barata. O com és que el mateix NYT fa honor al seu lema «Anything that is fit to print» quan publica tanta ronya.

Des d'aquest racó, ens tranquil·litza continuar pensant que, sortosament, la independència de Catalunya viatja per altres camins. Costeruts, però amb un pas ferm, trepitjant bé la terra i mirant clar cap endavant.