Quan he decidit escriure sobre la polèmica manera de vestir de la diputada Anna Grau al Parlament, m'he adonat que pixaré fora de test encara que ho faci davant la piscina olímpica de Campclar. Són aquelles coses que, si dius que no s'ha de jutjar una persona per com va vestida, sortirà algú dient que si el president del Govern anés vestit de pallasso a l'Estado de la Nación, no callaríem com... no callaríem. Si dius que per tres euros pots trobar miralls a l'Ikea, ofendràs la llibertat personal i seràs un delinqüent d'odi, un rojo perillós i un masclista. I si dius que ni una cosa ni l'altra, seràs l'Ada Colau.
He de reconèixer que el discurs de la Grau no m'agrada, i el seu assessor d'imatge tampoc, però jo no qualificaria a cap polític per com va vestit, sinó pel que diu. De fet, m'ofenen més els de la gomina amb americana i nus doble Windsor que s'han quedat al 1936, i van més atapeïts que els cervells dels de l'ascens «gloriosoֱ». Jo crec que la casa de la paraula del poble ha de ser com el poble, xonis i periodistes fumetes inclosos, amb oradors que semblen Bob Marley, noies amb una samarreta de la Marisol, un senyor en cadira de rodes i, si hi hagués algun congressista amb Síndrome de Down, també ho celebraria. Pels que se'n fan creus: què vau fer quan el nostre estimat Alejandro Fernández va cantar una ranxera de l'Alejandro Fernández?
Si féssim una enquesta ciutadana (Mira! Un referèndum!) sobre si a la gent li preocupa més que la parlamentària taronja digués que la Laura Borràs era una «macarra» o si estan amoïnats perquè el blanc, el negre i el color carn no conjunten bé, segurament guanyaria la primera opció. Mira, com a l'1 d'octubre!