A una tauleta de la plaça del Serrallo, ja sabeu que és la meva àgora, parlo amb monsenyor Leandro, el pastor que porta les ovelles del barri. Ei, ho dic des d'un punt de vista cristià, que millor escopir a la cara de Hulk Hogan que fer enfadar algú d'aquest barri. El pare em pregunta per qui/què soc, i la veritat és que no sé què contestar perquè tinc doble perfil, una cosa poc habitual a la societat. M'explico: segurament el gestor de baix de casa teva, el flequer del teu carrer o el mecànic que t'arregla el cotxe, no són alhora notaris, camioners o ballarines de cancan (bé, això potser alguns ministres). És a dir, que acostumen a ser «monoempleats», i sovint només monos.
Però jo no, jo quan em presenten en alguna ràdio o tele parlen de criminalista-guionista-periodista i pallassista, paraula que m'acabo d'inventar. Així que quan mossèn Leandro em pregunta, jo em quedo com quan li van preguntar a Llatzer quina marca d'ibuprofè havia pres per tornar a cotitzar. Fi del primer acte. Aneu a per més crispetes.
A la classe d'Història del Dret, el Pere Ripoll, un professor molt jove (mira, com el monjo), explica la divisió de l'Imperi Romà entre Orient i Occident. Parla del catolicisme de Bizanci i de l'emperador Justinià mentre jo penso que allò ho sentiré a aquella classe i mai més a la vida. Ostres! Doncs resulta que el pare Leandro em parla de Constantinoble i, per primera vegada a la vida començo a pensar que estar a la URV em servirà d'alguna cosa. Sobre ser dues coses alhora, i no parlo del de Solsona, monsenyor m'ha donat una lliçó perquè ha escenificat a la taula un monòleg del Joan Capri. L'ha clavat!