Els que de jovenets érem guapets i pesàvem 52 quilos érem com el doctor Christiaan Barnard, que fèiem un trasplantament de cor cada estiu als quiròfans dels pubs i les boîtes. Ara, els aficionats a la poesia, hauríeu de treure un boli Bic naranja per apuntar això que ni al Sabina se li hagués acudit.
La vida continua i, si sou com jo, no te n'adones, i aquelles arrencades de cavall ara s'han convertit en esbufecs de ruc. Tu sempre penses que les ex es queden plorant assegudes en una taula d'aquelles que tenien una fusta rodona als peus on es posava el braser. Perdoneu, m'he aturat un moment per repensar el que havia escrit. Torneu a agafar el boli Bic que torno amb la poesia: una taula amb un braser que crema els peus i persones que haurien de ser ex de tot i que acabaran plorant.
Doncs les noies o els nois amb qui heu festejat no es queden plorant sinó que coneixen en una boîte a un altre Barnard que no és tan prim i guapet, però quan treu la cartera i la posa sobre la taula hi ha un terratrèmol de 8,2 graus a l'escala B, que és on viu el Richter. Una d'aquestes noies, que eren cangurs als setanta i ara els nens que cuidaven els tiren els trastos, va tenir la gran sort d'estar encaterinada d'una servidora (llavors era servidor). M'ha escrit al Facebook per dir-me que a la classe del seu fill -no és meu- el profe va recomanar un llibre meu i que li ha fet gràcia que el vailet arribi a casa amb una foto del noi amb qui sortia fa ara el mateix temps que Franco va donar pel cul. Exacte! Quaranta anys. Um! El corrector del Word diu que ho he escrit malament. Cul? Massa barruer? No, no, diu que això de Franco ho escrigui en present i no en passat.