Divisió

El model en el qual vivim el que ratifica, de manera repetida, és la divisió social a tots els nivells, és a dir, la trobada d'acords cada cop es fa més difícil, no solament entre la classe política, sinó de manera significativa en una col·lectivitat a la qual li costa arribar a consensos tàcits en qualsevol dels problemes que té plantejats, optant, en la majoria d'ocasions, per apostar pel «passotisme» com a fórmula de defensa a la mateixa incapacitat per retrobar objectius comuns pels quals val la pena lluitar.

Segurament el tema que esmento és un «mirall» de la mateixa dinàmica política, on les opcions partidistes fan impossible la trobada d'objectius comuns si això suposa renunciar als seus principis ideològics, pensant, uns i altres, que la potencial desqualificació reportarà crèdits electorals i que, per tant, tot si val, si finalment es conquereix un poder, que no oblidem cada cop perd més la seva pròpia legitimitat en funció del panorama de dispersió a l'hora de buscar acords socials, amb ingents dades d'abstencionisme per frustració.

Exemples recents com la polèmica que afecta l'ampliació de l'Aeroport de Barcelona i, indirectament, de Reus i Girona, és un fet emblemàtic del que comento, però no és l'únic exemple d'un enfrontament també en qüestions vitals com poden ser el futur econòmic o el mateix disseny industrial del país.

Malauradament el que dic no és monopoli del moment actual sinó que ja en el seu dia va ser una evidència, així, a casa nostra, discussions, avui superades, com el Minitransvasament d'Aigües de l'Ebre a Tarragona, o la mateixa aposta turística del Parc Temàtic a Salou, varen ser debats on una part important de l'arc polític es va manifestar oposat i va «muntar les seves manifestacions en contra dels projectes». En definitiva el que estem vivint no és nou, però el que sembla lògic és que seguir per aquesta via el que és segur és garantia de fracàs per un futur que, precisament no té unes «llums garantides» amb el que això suposa per unes generacions de ciutadans que poden veure's superades per la mateixa manca de decisió acurada en els esdeveniments actuals.

Ja sé que no és fàcil decidir, ni prendre decisions polèmiques, però crec que el que no és presentable és no fixar prioritats i respectar-les a qualsevol preu, el que segur que no és viable és «l'equilibri permanent» en funció de lectures exclusivament electorals, com sembla que passa en determinats projectes que per la seva rellevància, tindran detractors, però és aquí on es demostren als líders, cosa que ara sembla «material a la baixa».

Podem continuar en la línia del debat permanent, amb discursos buits, la manca d'objectius o la visió provinciana del nostre demà, però tot això només és garantia de quedar aparcats en un món que evoluciona sense parar i en el que hi ets o ja no ets pots sumar.

És evident que el fàcil és pontificar sobre els diferents problemes, sense propostes alternatives reals, però això l'únic que ens garanteix és la nostra pròpia impossibilitat d'influir, per molt que les suposades raons estiguin de cara, l'única via és afrontar els reptes amb vocació de lideratge, encara que això comporti perdre quelcom, si realment els objectius són clars i irrenunciables i volem formar part d'una globalització, cada cop més diferent, però de la que no ens hauríem d'autoexcloure.