Una marca de cotxes ens va convocar a Sardenya a tots els periodistes de motor d'Europa per presentar un nou model i jo anava representant un mitjà d'una ciutat on Puigdemont va ser alcalde. Passejant per Cagliari vaig veure uns «souvenirs» que em van fer gràcia: gambes a la planxa. Eren els anys 90, i la meva relació amb el banc era de taula de negociació. Jo estava sempre en números vermells -a l'Hispano Americano de Mont-roig- ho recordaran-. Si hi havia algun problema a un restaurant del Serrallo, ho arreglaves ràpid, però si la targeta fallava a Toulouse, havies de demanar almoina al carrer per pagar el compte... més o menys com ara.
Vaig entrar a un caixer de la capital de Sardenya i, quan teclejava el pin, la màquina es va empassar la targeta com un mag amb gana. Vaig mirar el caixer amb la mateixa cara que el Millo davant el Tirant lo Blanc.
Llavors vaig entrar al banc i, com que un empleat de banc d'allà i de Mont-roig parlen el mateix idioma, no em va costar entendre la frase «no té diners al compte corrent». «Vostè no sap amb qui està parlant, no podeu retenir una Visa!» vaig cridar enfadat. A la porta del costat del banc hi havia una placa que deia Avvocato Dottore Franco Leone. Li vaig explicar el cas i l'advocat va concloure que no havien retingut la targeta, que l'havien detingut i que això era una persecució política. Així que va agafar el telèfon i va trucar el Silvio Berlusconi. En penjar, em va dir que baixés a la sucursal. A la porta ja m'esperaven càmeres i periodistes de tot el món que venien a veure com alliberaven la meva targeta. Havia estat una falsa alarma del caixer. Tot i això, l'advocat va haver de pagar les gambes.