L'esperit de Mir Geribert, més actual i més necessari que mai

El passat dissabte van començar oficialment l'Any de Mir Geribert. Un any de conferències i torbades dedicades al mite de Mir Geribert, el noble penedesenc que es va intitular Príncep d'Olèrdola i que va desafiar la casa comtal de Barcelona, a cavall dels segles XI i XII.

Vagi per endavant les felicitacions a l'Ajuntament d'Olèrdola i al comitè científic encarregat de desenvolupar les activitats. La recuperació de la memòria i de la història a vegades no es valoren prou, però en aquest cas, esdevé imperativament necessària la seva divulgació, el cas del Mir Geribert és tot un símbol del passat, però també del present i del futur d'aquesta terra.

La conferència del Doctor en Història Medieval Jose Enrique Ruiz-Domènech va ser una lliçó magistral, que no només ens introduïa la figura de Mir sinó que connectava el present amb el passat, fent uns salts temporals del tot exemplificadors.

El punt, per a mi important, és quan en Ruiz-Domenèch, parlava del Mir Geribert com a geògraf, com a visionari d'allò que havia de ser el Penedès, com a defensor a ultrança d'aquesta terra, respecte a la concepció erràtica, segons ell, que es tenia del Penedès per part de Barcelona i el seus comtes.

Mir Geribert entenia el Penedès com un territori d'oportunitats, com un territori de contacte, dinàmic i amb una inèrcia pròpia que havia de ser la clau del futur de Catalunya. En canvi, des de Barcelona s'entenia el Penedès, com un territori de frontera, una perifèria que només servia per parar els cops de les Ràtzies musulmanes, sense cap mena de concepció pròpia ni respecte de la seva idiosincràsia.

També explicava Ruiz-Domènech, com gràcies a l'empenta d'en Mir Geribert, el Penedès va ser el cap de pont per acabar la reconquesta catalana, el que va passar al Penedès va servir per conquerir en rapidesa el territori entre el Gaià i l'Ebre, es va recuperar la independència eclesiàstica i es van posar les bases del que hauria de ser la Gran Corona d'Aragó, entesa com a imperi mediterrani.

Doncs, així que la història del Mir que tan agradablement ens va explicar en Ruiz-Domenech, ens va servir per recordar que la lluita per la dignitat penedesenca ve de lluny. Que la confrontació envers un model barceloní del Penedès i allunyant de les voluntats dels mateixos penedesencs continua vigent avui dia. La lluita per una vegueria pròpia no ha estat, no és i no serà, res més que continuar amb la tasca de Mir Geribert de lluitar per una penedesitat.

Una penedistat, entesa com l'essència del Penedès, una visió i una manera d'entendre la concepció del món i la vida, entendre l'entorn, el paisatge, el patrimoni i la natura; vist i concebut des del Penedès.

Gaudim doncs d'aquest any del Mir Geribert i aprenem la nostra història per afrontar millor el nostre futur.