Surto a passejar pels volts del cementiri i entro a visitar amics que han passat a millor vida. Veient com va la societat, la política i l'economia, ja no és una frase feta, sinó una veritat. He saludat a un empleat uniformat que retirava una làpida d'un nínxol. He continuat caminant mirant el mòbil distret, però alguna cosa m'ha paralitzat. He desfet els meus passos: «Perdoni la molèstia, vostè no és José Luis Escrivá, el ministre de la Seguretat Social?». «¿Cómo me ha reconocido?». Li he explicat que els periodistes som com un gos mastí: detectem els polítics per l'olor.
Li he preguntat què feia allà. Si abans s'havia tret la mascareta, ara s'ha tret la màscara. M'ha contestat que exhumava el cos d'un mecànic que es va jubilar l'any passat als 67 anys, amb la intenció que continuï treballant fins als 80, tot i que no es pugui moure i faci una mica de pudor. «Però home, no posarà un mort a una oficina!». «Mire, en el ministerio ya trabajan unos cuantos que no se duchan y se mueven menos que Montilla». La idea d'Escrivá era omplir les recepcions dels organismes oficials d'uixers dissecats en la postura d'estar posant un segell a un document. El govern pagaria la seva cotització i així als resultats econòmics del país constaria una taxa d'atur molt baixa. Ja posats, li he preguntat per la meva situació: «Miri ministre, faig un article cada dia al DIARI MÉS i a Tarragona Ràdio, tinc un digital y una secció al TAC12». «Mire, sinceramente, cuando se jubile a los 75 le vamos a dar un adhesivo de Pokemon y una bolsa de pipas». He començat a plorar. «Bueeno, hombre, no se preocupe, ya le embalsamaré y le pondré en el Gobierno Civil de Tarragona».