Benestar, economia i productivitat

És una evidència inapel·lable que «per redistribuir primer has de crear», és a dir, que «s'ajuda si es pot», per tant, el «discurs» social sobre l'exigència de drets que comporten contraprestacions econòmiques no són indefinits sinó que necessitem, per la seva viabilitat, disposar de fons per fer-los possibles.

A ningú se li pot escapar que els retorns necessaris de l'economia productiva només és viable si aquesta «creació de riquesa» és real a l'hora de trobar beneficis, pagar impostos, crear llocs de treball, etc.; malauradament sembla que a vegades, els governs de torn, no siguin conscients de tot això, primant de manera exclusiva la despesa pública improductiva, deixant de costat el suport necessari cap als col·lectius que fan possibles els pressupostos públics.

També haurien de valorar l'eficiència del que es gasta en gestió pública, malauradament amb «fama» ben guanyada d'ineficaç, lenta, endogàmica, inaccessible, etc., amb el que això comporta a l'hora d'acceptar un col·lectiu ciutadà on esmerçar esforços econòmics cap a una opció amb dubtes molt raonables respecte a la seva necessitat objectiva.

És evident que es fa difícil compaginar «economia productiva» i «economia social», on el fàcil és rebutjar les mesures de creixement econòmic i on no existeix «cap rubor» per apuntar-nos a «la teoria del no», no ampliació de l'aeroport, no a determinades infraestructures logístiques, no al turisme, no a la industrialització, no al sacrifici per buscar fórmules que compatibilitzin el creixement econòmic amb la sostenibilitat, etc., és a dir, pensar que el nostre model particular és l'únic vàlid suposa que tota la resta ens molesta i no ens incumbeix.

Crec que quelcom hauríem de reflexionar de manera seriosa sobre el model de benestar i la seva viabilitat en el nostre model empresarial, on cada cop es fa més evident que la supervivència de la petita empresa i els autònoms és més difícil, malgrat que suposen més del 90% de les iniciatives empresarials i prop del 50% de la creació de llocs de treball.

Podem continuar transitant per la irresponsabilitat, creient que ja «els diners públics» donaran resposta a les nostres necessitats, a tots els nivells, o el que és més greu, oblidar que estem en un món interdependent, on la globalització tot ho condiciona, però no estaria de més que fessin «una pensada» sobre si això serà possible a curt termini. No entenc que no existeixi una política de suport als petits emprenedors, encara que sí que es fa molta publicitat, que es queda només en paraules; ni tampoc entenc les prioritats dels governs més interessats a consolidar el poder i els suports electorals encara que això signifiqui deixar de costat necessitat com les que esmento. Del que sí que estic segur és que, amb la fi de la pandèmia, la fi de les paraules i la tornada a la nova realitat, seran molts els petits emprenedors que es veuran en la seva misèria personal i dels qui depenen laboralment d'ells, i aquesta sí que serà una «plaga» amb poques vacunes si no es fa des de «ja» l'esforç vital per buscar les alternatives possibles. Seguim sense disposar d'un autèntic model industrial, encara que si podem llegir propostes utòpiques i teories d'aquells que, suposadament, ens han de donar solucions, però el que queda clar és que, cada cop més, existeix un buit entre els missatges de la política i la pràctica real, amb el que suposa de precarietat, cada cop més consolidada. Podem creure que l'ampliació del nombre de persones que depenen de l'economia no productiva és una alternativa possible, però aquest és un fet sense cap fonament, si tornem, a la meva primera reflexió, és a dir, per poder redistribuir, primer has de tenir ingressos, i això, malgrat els missatges demagògics, començarà a ser complicat a tots els nivells.

Segurament la crisi en portes, amb conseqüències imprevisibles, només fa uns mesos, conseqüència de la caiguda del turisme, la baixada de la recaptació fiscal, la proliferació dels impagats, a tots els nivells, la paralització de les administracions, la irresponsabilitat d'uns servidors públics que obliden massa cops de qui depenem, són fets als que s'haurà de donar respostes acurades, i on no valdrà el «torni vostè demà», per molt que es maquilli tot en funció de campanyes publicitàries teledirigides i manipulades però sense garantia d'eficàcia real.