He passat per un contenidor i he vist una pila de llibres a terra. No us estranyarà perquè segur que també us ha passat. L'altre dia vaig veure un amic advocat que estava regirant un contenidor i el primer que em va venir al cap és que amb aquest any de confinament, els únics litigis que s'han iniciat són amb la parella, per decidir qui dels dos ha d'estendre la roba. Vaig saludar el lletrat, que estava d'esquenes, i, pensant que devia portar a les mans llibrets de pernil amb formatge, caducats, li vaig traslladar el meu condol. «Ei!, Estàs passant per un mal moment? Vols que em baralli amb algú perquè tinguis un cas de faltes de lesions?». Quan es va girar cap a mi, portava a les mans mitja dotzena... no de llibrets, sinó de llibres, dels de paper -avui en dia, amb tantes maquinetes s'ha d'especificar. El primer que va fer era insultar-me: «Moisès, inculte, si estudies Dret sabràs que les faltes ja no existeixen». Em va explicar que estava fent això tan de moda... Com era? Ah sí, «indults», emportar-se a casa alguns títols en una mena de condonació de la pena a la qual les obres estaven abocades a anar a l'abocador, o a un Fahrenheit 451.
Jo quan em trobo llibres a la brossa, el meu cervell comença un procés de record que parteix del moment en què penses «d'això en podria escriure un llibre». Passes un any amb un teclat i una pipa de les de fumar a la boca a les hores que no fan rodes de premsa amb militars per la pandèmia, discursos de «Su graciosa Majestad», guerra a la Via Laietana i actuacions de Pitingo. Quan tens l'esborrany l'envies a l'editorial, correcció, maquetació, escollir la portada, la impremta, la distribució... I, l'any següent, encara en pandèmia, ja trobes un llibre teu a la brossa. Ara us faré una confessió, l'indigent no era un advocat, era un periodista. Era jo.