Anava a dinar a Reus, a Cal Gallisà, davant de l'edifici de Cal Carles Pellicer. Eren les 13:27 del 29 de setembre i vaig entrar amb la moto a un carrer estret des de la Riera Manya. Circulava darrere d'una luxosa berlina que tu no tens ni per pagar-ne la clau. Al seu darrere, una altra del mateix nivell, més o menys com quan el Rei es mou amb el Pedro. (Finet el gag, eh?) Els seguia la furgo del Manolo que fa reformes amb un escuradents a la boca. Després jo. I, al meu darrere, el vidu d'Isadora Duncan amb un fulard i un descapotable. El cotxe del davant es va paralitzar en trobar-se amb un camió de mudances. Però tenia tant d'espai que fins i tot la Pasionaria embalsamada i fumada de Maria hagués pogut superar aquell entrebanc.
De sobte, l'home del BMW que obstaculitzava el carrer, va baixar del cotxe i es va estripar la roba cridant frases que no eren del Club Super3. Va començar a donar cops de puny a papereres, cotxes i tot el que es trobava pel davant. Acollonit, el Manolo de la furgoneta es va empassar el palillo i va girar derrapant com Hamilton. Em vaig quedar davant d'aquella versió reusenca de l'increïble Hulk pensant que després de matar als primers quatre aniria per mi. Ja sabeu que «No hay quinto malo». El vidu milionari del Mercedes descapotable també cridava. Jo mirava als balcons per descobrir les càmeres i els focus. Ara ve l'escena en què tots treuen pistoles... I jo al mig amb una moto. Vaig maniobrar més que el Llarena i vaig aconseguir sortir d'allà fregant les parets mentre Hulk llençava autobusos pels aires. He preguntat als Mossos si havia passat alguna cosa aquell dia per allà. Doncs no, potser feien un remake ganxet de «Un dia de fúria». En la meva fugida, vaig veure la placa del carrer, deia d'Eugeni Mata. Vaig pensar... ja ho crec que mata!