El teatre, a l'escenari!

Mixeta, darrerament segueix apassionadament el panorama polític francès. Ho fa pels meus vincles familiars amb el país veí. Prova que és tan intel·ligent com els mixos que recull Vallsgat (adopcionvg@gmail.com), a l'espera que algun humà es decideixi en ser adoptat per algun d'ells.

L'altre dia, amb els seus «meeeeus», em feia parar esment en què des de fa unes quantes dècades els ciutadans d'alguns països occidentals han aprofitat l'oportunitat per atacar el sistema, les elits, qualsevol cosa que els sembli la causa de les seves desgràcies o de les seves angoixes amb figures com Trump o el Brexit... I, parlant de França, quan 3.700 persones estan disposades a pagar més de 40 euros per veure un debat al Palais des Congrès entre Éric Zemmour (aquesta mena de bolet populista que ha sorgit gràcies als mitjans de comunicació adherits al sistema) i Michel Onfray, filòsof que s'autodefineix com a «socialista llibertari, però no liberal», i que això passi en un moment en què els partits convencionals les passen morades per mig omplir les sales on fan els seus mítings (gratuïts), hi ha alguna cosa que grinyola. Ens en podem lamentar, ens podem preocupar, fins i tot podem clamar contra el feixisme, el neofeixisme o el que sigui. Totes aquestes indignacions seran inútils si no intentem entendre el que aquestes persones que hi assisteixen intenten dir, tot el que volen cridar i que només s'expressa d'aquesta forma perquè senten, des de fa massa temps, que no se'ls escolta.

Molts francesos pensen que l'afluència d'immigració, la deslocalització de la indústria, la pèrdua d'independència estratègica, etc. posen en perill la possibilitat que França (aquí també hi poden posar el nom del país que vulguin) es perpetuï, com a nació. Pensen, sobretot, i això és el que es desprèn dels seus testimonis, que els polítics de totes les franges tenen una lamentable tendència a recobrir aquesta realitat amb xerrameques, amb l'únic objectiu de no fer front a les seves responsabilitats.

El polèmic Zemmour no té absolutament cap intenció de pertorbar el sistema. Per contra, com a producte pur d'aquest mateix sistema, vol reconciliar-ho tot, assegurant als poderosos que podran dormir profundament. Encara no és oficialment candidat a les eleccions presidencials, però no passa una hora sense aparèixer a dos o tres canals alhora. Això, adobat per un grapat d'enquestes que mesuren les intencions de vot. Si repassem els seus discursos (i els dels seus similars d'altres països) veurem que el poder adquisitiu de les classes mitjanes i obreres, l'equilibri entre els territoris, la promesa republicana de progrés social i recompensa basada en el mèrit, la vida concreta de la gent no és el seu problema. És per això que Zemmour no és Trump, que va ser elegit per promeses de creació d'ocupació i un important pla d'inversió en infraestructures.

L'aparició d'aquest fenomen (i d'altres semblants arreu d'Europa) ha estat possible gràcies a la frenètica ceguesa, durant dècades, de les elits que han tossudament presentat uns candidats semblants per a les mateixes polítiques (maquillant-los una mica i fent bona la dita castellana de «los mismos perros, con distintos collares»). Això, tot i les alertes democràtiques. Tot i els vots irats. Malgrat l'odi creixent.

Quan ningú dels polítics en actiu sent la necessitat d'explicar les raons de la crisi econòmica, cultural, democràtica i de civilització que travessa el país, cadascú recula cap al seu tema preferit i troba una explicació única, quan caldria pensar plegats en la desestructuració de les societats europees per la immigració no integrada o la desestabilització del món per part d'un capitalisme que ja no és industrial sinó financer, en benefici principalment de les multinacionals desterritorialitzades.

D'aquí ve aquesta desfilada d'espavilats semideus, animada per un sistema que creu que n'hi haurà prou amb presentar uns personatges que, amb unes paraules més o menys ben escollides i tres promeses espectaculars, tranquil·litzin la ciutadania. No n'hi ha ni un d'aquests que pensi més enllà de la conquesta del poder. Ni un que tingui una visió clara dels mecanismes a desmantellar per fugir de la indefensió popular que ha estat la gangrena de tots els governs anteriors. Si volem evitar que la majoria de ciutadans (de qualsevol país) s'allunyi definitivament de la democràcia i se'n separi, per abstenció o revolta, és hora d'aturar el teatre i d'entrar realment en la política.