Tot i que, més o menys, ens hem dedicat al mateix a la vida, no coneixia personalment el Carles Porta. Però, fa uns mesos que vaig coincidir amb ell. Amb la diplomàcia que em caracteritza, vaig dir públicament enmig d'una xerrada a Tarragona, que quan vaig veure el primer programa seu a la tele vaig dir «Què cabró!». I ho deia en l'accepció aquella andalusa d'insultar des de l'estima i l'admiració, però, bàsicament, per enveja. Jo, quan sigui gran vull ser Carles Porta, per haver trobat un format i una manera d'explicar la crònica negra d'una forma més atractiva que l'AgathaChristieo laMargaritaLandi.
La informació policial i judicial no és fàcil d'aconseguir. Últimament, els contactes són així: «Hola, em podríeu dir alguna cosa sobre el cas X?». Resposta 1: «Està sota investigació». Resposta 2: «Hi ha secret d'actuacions». Resposta 3: «Ja s'ha publicat tot el que es podia dir». Resposta 4: «No, enprensanohaynadie».
Als anys noranta, un servidor havia jugat a cartes amb els policies a una comissaria de Canàries, havia sopat alTritónamb els components de les patrulles i entrava a les casernes com si fos un membre del cos. No era difícil que t'autoritzessin a fer una entrevista a la presó. Si ho demanes ara, probablement, t'enviarana pastar fang.
Als anys90tot era més fàcil, jo tenia un escàner on intervenia les converses policials. Els de la científica ja em coneixien i sovint arribàvem junts a l'escena. Aquell aparell es podia comprar a una botiga, per tant, era problema d'ells encriptar les seves comunicacions. Precisament per aquests temps de dificultats en contactar amb fonts policials i les dificultats delcorrent polític que vivim, fer un programa de televisió de la factura del «Crims» de TV3 és per treure's el barret. S'ha notat molt que busco feina?