El meu port
De la vida en fem memòries
Quan intento explicar Tarragona als visitants començo pels germans Escipions, que s'acolliren a la protecció de la Punta Prima i el desaparegut morrot de baix a mar cap a l'any 217 b.C. Arribaren en vaixell i la platja de la desembocadura del riu Sulcis els hi va semblar prou segura. Vull entendre que els habitants cessetans els devien rebre amistosament. Tàrraco va ser el port. No port, no Tarragona. Dos mil dos-cents anys després encara és cert. El meu port, però, no era com el d'ara. Sí que recordo un lloc atrafegat de bocois i sacs de xarpellera carregats a uns carretons elèctrics Fenwick que conduïen homes drets d'en peus, amb una sola barra de comandament. La sirena a les 12 que marcava el final de la jornada del matí se sentia des de la meva finestra al carrer d'Apodaca. Però després va seguir un llarg silenci.
Repassant ara la història vull entendre que l'activitat portuària es mantingué durant la II Guerra Mundial, però després va decaure amb la nomenada «autarquia» de l'estat franquista.
Ja un vailet que podia anar sol pel carrer, passava les llarguíssimes vacances d'estiu al port. Del 20 de maig l'endemà del Pilar, quasi cinc mesos, perquè els profes de l'institut estaven enfeinats fent els exàmens dels col·legis religiosos que no tenien professorat titulat.
Al port no hi havia cap vaixell la major part del temps. Amb certa freqüència el motoveler Carmencita dedicat al cabotatge al llarg de la costa catalana i valenciana. Més esporàdicament els vaixells blancs i verds Ciudad de València i Ciudad de Alcira, de la Transmediterrània. I al moll de fora, els petroliers de CAMPSA, tots amb noms que començaven amb «Camp»: «Capomanes», «Campoamor», etc. Un parell de cops un minador de l'Armada, el «Eolo».
Per relacions familiars i veïnatge vaig conèixer als professionals pràctics del port i alguna vegada acompanyar-los amb la motora a rebre un vaixell. El senyor Nadal, ja gran, besavi de l'actual regidor Dídac Nadal, el senyor Dexeus. Més jove, el senyor Solaguren, veí d'escala.
Tot el mirall d'aigua sense ningú podies nedar des de l'escala reial al far vell, fent escala a la caseta dels Pràctics. I, ho creieu o no, a la bocana, tot sovint amb marsopes traient el nas a pocs metres.
Un Serrallo brut i a l'hora fascinant i olorós, de peix i brea. Amb mariners com els Peps: el Pep Nyonya, el Pep Lleganya, tot ros ell. El Pitu Papió o el Xato, per a mi personatges fascinants.
Difícil d'explicar que, el que ara és el Moll de Castella, era una platja dins el port, d'aigües trenqui-les i netes. Un dia, a aquella platgeta, hi va arribar un vaixell de la Navy americana, d'aquells que s'obren per la proa, que va descarregar tot un munt de camions, grues i excavadores que van quedar a l'esplanada a rebost del riu fins que se'ls van endur per fer la base aèria de Saragossa.
Un parell de cops a l'any en feien regates de rem. Deien que els remers del Nàutic eren molt bons, però sempre guanyaven els bascos del club Ur-Kirolak de San Sebastià.
Fora d'això, el port va ser el meu «jardí d'infància». Tot l'estiu sucat a l'aigua, pescant sípies amb salabre, fent servir un esparrall d'esque, amb els ulls travessats per un cordill. O baixant per les cadenes de les boies a collir uns musclos enormes que ningú en feia cas.
Del port que tenim ara en podem estar tots ben orgullosos. Iots enormes de bilionaris àrabs, mercants gegantins de granels, petroliers immensos. Milers d'automòbils. Això substitueix els bocois i els sacs de xarpellera. Però deixeu-me embellir els meus records a la memòria d'un port petit, tot meu per esbarjo.