Rebo una sentència del TSJC informant de l'absolució del fotoperiodista Albert Garcia, vinculat a El País, i he quedat amb la mateixa cara que si revelessin finalment qui és M. Rajoy. El fotògraf havia estat detingut amb una reducció desproporcionada quan no havia fet res. Ho repeteixo: no havia fet res. Però els «agentes actuantes» van informar de lesions, concretament es va escriure a la novel·la que el dicente «golpeó fuertemente en la mano derecha del agente con resultado lesivo» i «fuerte empujón para menoscabar su integridad». Aquest és un dels milers de casos d'invencions que es produeixen en actuacions policials dubtoses i que, per motius que se m'escapen -però que intueixo-, els jutges no volen aclarir.
Un periodista que està a una manifestació correctament autoritzat per l'autoritat corresponent no és un manifestant, i un manifestant no és un delinqüent, l'Albert simplement cobra per fer fotos. Una professió tan digna com la de policia. He recordat una època de la meva vida en què anava pels camps de futbol de categories baixetes i les amenaces que rebia quan prenia imatges de les agressions a l'àrbitre. Els seguidors no volien que quedés constància d'allò. Aquí, els agents que fan reduccions desproporcionades no volen notaris de la seva actuació. Per això, un fotògraf es converteix en un enemic, perquè és un perillós testimoni de la irregularitat. Per fi un jutge ha posat sobre la taula aquest fet vergonyós de les invencions. Si no es veu cap imatge de l'agressió i hi ha testimonis que diuen que no ha existit, s'ha d'aplicar allò que sus señorías van aprendre a l'Escola Judicial: en cas de dubte, a favor del detingut. En aquest país, en cas de dubte, quan es tracta d'un policia, en comptes de l'«in dubio pro reo», el que s'acostuma a sentir és la música del Danubi... Blau.