Diari Més

Tribuna

De la independència a la irrelevància

Advocat

Creat:

Actualitzat:

Per damunt de la difícil situació personal de massa gent, crec que els darrers mesos han comportat canvis importants pel país que s'han de valorar no exclusivament en funció d'aquesta complicada dinàmica de molts d'ells, sinó que també s'hauria de fer d'acord amb la realitat de les conseqüències de tot el succeït i el posicionament, com a col·lectiu, davant la problemàtica objectiva que afecta moltes variables, a part de les purament identitàries.Crec que és necessari fer balanç, el més clar possible, per entendre on som i com estem «col·locats» de cara al futur amb necessitats concretes que posen, a més del tema nacional, a altres qüestions de la vida diària de la majoria de la ciutadania en un «mapa» polític, econòmic i social, a tots els nivells, i dintre d'Espanya, Europa i el món.

No es recorda gaire, avui, quin era l'espai que ocupava Catalunya, a tots els nivells, fa uns anys, amb una economia envejable, motor imprescindible d'Espanya, amb una influència de pes a tot el Mediterrani i amb capacitat de decisió evident pel seu model inapel·lable; una oferta turística que feia a la ciutat de Barcelona referència de primer ordre global en el mercat de creuers amb un pes només superat per Miami als Estats Units, sense oblidar la realitat de les comarques de Tarragona, amb una incidència internacional, via Port Aventura, i el seu entorn, que no es limitava a més a la zona més propera al Tarragonès, sinó que arriba a la pràctica totalitat de les seves comarques, per no esmentar el mateix prestigi com a país reconegut arreu i amb un pes a tots els nivells, especialment en aquells on es decideixen els grans temes de present i futur, amb líders de referència i capacitat d'influència, no solament en funció del propi pes polític circumstancial, sinó per la seva pròpia credibilitat i solvència pràctica; inclús, s'oblida interessadament, l'evidència d'una estructura de petita i mitjana empresa capaç de fer front als reptes del nou món, cada cop més global i on es fa més difícil tenir un espai d'influència, encara que sigui mínima.

Malauradament la realitat avui és la que és, amb un model industrial amb dubtes, on l'aposta pendent d'omplir espais logístics com els de la fugida de NISSAN, segueix aparcada des de fa molts mesos, on el turisme es veu condicionat per posicionaments polítics, clarament minoritaris o fruit d'estratègies amb curta mirada, que deixen tocat el desenvolupament de Barcelona ciutat i del centre d'oci a la Costa Daurada, pendent encara de respostes reals cada cop més aparcades, per no esmentar els dubtes d'ampliacions d'espais aeroportuaris i logístics, també influïdes per minories, respectables, però sense cap alternativa real al problema de creixement com la referència aèria i el que això comporta; la paralització evident de necessitats vitals pel país, com el Corredor del Mediterrani, o la necessitat de liberalització de les tarifes portuàries, hipotecades en funció d'un control des del centralisme fora de les mateixes necessitats reals si es vol créixer. És a dir, els grans problemes ni tenen solució, ni, el que és més greu, s'espera que la tinguin almenys en els propers mesos.

Pel que fa al debat polític, la situació tampoc és que sigui molt optimista, amb un govern amb problemes de coordinació en els temes vitals, que de ben segur podrien ser comuns si els que formen «la coalició» prioritzin la concreció dels mateixos, no en funció del seu interès puntual electoral, sinó d'acord amb un objectiu per fer avançar el país, cosa que massa vegades és fa poc comprensible per la gran majoria de la ciutadania, independentment del seu desig identitari; inclús les estratègies particulars de cada una de les opcions partidistes al Parlament, tampoc tenen la transcendència necessària que seria desitjable, ja sigui per la seva pròpia hipoteca de dependència centralista o la incapacitat de fer arribar missatges alternatius de consistència pràctica.

En qualsevol cas, el que crec que sí que és irrefutable és que aquell objectiu d'independència que molta gent «va comprar» i va fer seu, té poc a veure amb l'evidència d'avui, on com a país són pràcticament irrellevants a l'hora de les grans decisions que es prenen a nivell d'Espanya i d'Europa, amb nul·la capacitat d'influència en qüestions emblemàtiques com el repartiment dels fons milionaris Next Generation, on la pràctica posa de manifest, ja real, que sembla ser passaran de la nostra economia deixant els nostres operadors aparcats en un punt vital per poder ser competitius en un demà econòmic ja en portes, per no deixar de costat les grans decisions que afecten infraestructures bàsiques de mobilitat, amb un autèntic desencís pràctic a l'hora de valorar en positiu la desaparició dels peatges a casa nostra per manca de previsions reals, la nul·la aportació a la desfeta de Rodalies on se segueix amb un model de finals del segle passat, amb serveis de tercera, i on no existeix cap estratègia a curt termini que permeti veure la «llum al fons dels túnels ferroviaris».

En definitiva, la Catalunya d'avui, segrestada per nombrosos esvorancs es veu condicionada, no sols en la seva supervivència, sinó per una evidència polièdrica de la que serà molt complicat sortir, amb el que això comportarà per poder encarar el futur que tots desitjaríem.

Podem seguir en la línia que estem transitant, i a la que hem arribat en funció de moltes variables, podem lamentar la situació, podem buscar responsables a tots els nivells, inclús podem fer escarafall, demanant solucions, exigint sense cap garantia, o quedant-nos cada cop més «petits» a l'hora de buscar una referència que en altres moments vàrem gaudir. Però el que és més fonamental és ser conscients d'on som, deixant de costat, a més, els perquès dels panorames vigents, optant per reconduir un marc on ningú es pot sentir exclòs, fent els esforços que calguin per fixar objectius als quals una gran majoria de la ciutadania es pugui «apuntar», i a partir d'aquí, tornar a treballar per conquerir l'espai que ens correspon. No fer-ho ens garanteix una irrellevància multisectorial de la qual costarà molts anys sortir, amb el que comportarà per generacions futures, a les que ja no es podrà convèncer amb «discursos i paraules», sinó que serà vital parlar de resultats concrets, a vegades més factibles i altres més complicats; tot en funció de l'anhel ineludible de buscar una capacitat de decidir i d'influir, avui fora del vocabulari pràctic que com país tenim.

Superat, esperem, el conflicte pandèmic, crec que és l'hora del seny compartit per posar els arguments per recuperar una capacitat d'influència que mai hauríem d'haver perdut, i de la que ningú pot quedar exclòs.

tracking