El llast de l'austeritat era present

«Només em manca portar el gegant d'Olesa en un dia de vent». Jo no superaria aquest entrebanc que etzibava el meu cunyat quan volia envanir-se d'haver-ho viscut tot, i això que he vegetat un bon tros d'anys més que ell. Aquest preàmbul ve en llegir al diari la notícia preocupant per als concessionaris que per manca de microxips registren fins a vuit mesos d'espera per lliurar un cotxe nou. Només ens mancava això, la notícia mereixia primera pàgina perquè l'escenari és del segle XXI. Però com jo soc del segle passat i vaig viure altres equilibris m'agrada transportar-los aquí per a comparar. Any 1957, primer cotxe fabricat aquí, molt menut, tipus «topolino» llicencia Fiat, el Seat 600. Doncs va eixir la primera unitat –em digueren que s'entregà al fill del General Muñoz Grandes. Casualitat?– i per aconseguir-ne un calia pagar-lo per avançat, i t'apuntaven a una llista d'espera de tres o quatre anys.

Aquells anys malgrat aquests i d'altres terminis d'implantació de mínimes necessitats s'ensumava una lleugera millora de la dictadura. S'obria una escletxa? A Tarragona semblaven descafeïnats indicis com el Preventori de la Savinosa que acollia nens de tota Espanya. Ulls clucs els estic veient anar a la platja en fila molt assenyada i amb el cap rapat. Això sí, s'inaugurà el gran Camp Nou del Barça. I poca cosa més. Tothom mantenia al pensament les dificultats viscudes a l'anterior dècada acabada la guerra. Foren temps crus i foscos, els joves havíem d'expressar-nos més lúdics amb l'estimació als avis, tristos i més envellits perquè tenien més de 60 anys i no podien fer-se les dents postisses. El llast de l'austeritat era present, no s'havien inventat els ara CAP i Urgències. Si t'havies fotut de cap ràpid a la farmàcia que t'atenien, i de ser greu t'aconsellaven el llit i avisar el metge, que venia a casa. Si et deia és «un mal dolent» havíem begut oli. Per a malalties corrents la recepta era medicament suau o bé fórmules que en deien Magistrals –jo pensava si eren de Sant Magí– que a la farmàcia les entenien i resultava ser ungüent, herbes o píndoles. Als menuts ens tocaven indiccions de calç per a reforç, les d'oli feien més mal. Les Clíniques, com la Guasch resolien les operacions. Els naixements eren a casa. Tinc molt present sentir la xerrada normalitzada de dues dones: Quants fills ha tingut vostè? / Jo cinc / I quants li viuen?/ tres. A casa va anar prou bé, de quatre vam viure tres. La malaltia i la mort també era a casa, els veïns que n'estaven assabentats vetllaven tota la nit el cos present amb la família. En definitiva, mancaven recursos socials, sanitaris, culturals i de llibertat.

Per a rebaixar el to, referiré desgavellats altres costums de l'època. A tot el llarg de la Rambla, pagant uns cèntims podies seure en una filera de cadires metàl·liques. Es valorava molt que a la coca central els dijous ressonaven sardanes, la nostra dansa, amb el «petit detall» que la Santa Espina era prohibida. Per anar a Valls la carretera començava al principi de l'actual Prat de la Riba i seguia per l'avinguda d'Andorra. El carro de la brossa passava a recollir-la per les cases. Per la indumentària endevinaves el tarannà dels homes: els rics lluïen barret, els artesans una gorra i la resta de treballadors la boina, era la protecció dels obrers de la construcció. La majoria de les cases no tenien bany, la dutxa era nuets dins un cossi. Els benestants gaudien de calefacció, la resta de famílies sota la taula amb faldilles del menjador hi cremava un braseret de carbó, comprat al carboner del carrer August. A la Rambla Vella davant Sant Francesc esquilaven les mules. Esdevenia necessari perquè a les feines del camp encara s'utilitzava la tracció animal, i es veia reflectit perquè davant del Col·legi Roig hi havia un abeurador, ja que els productes del mercat arribaven en carros.

Per aquells anys us serviré en safata una lleugera pinzellada de què feia la dictadura a Madrid. A la fi es reunien Las Cortes. Com el Congrés actual però emplenat de procuradores uniformats amb l'americana blanca i camisa blava. Eren nomenats, no elegits. Tampoc discutien massa, això sí, aplaudien molt. No recordo on vaig llegir que en un banquet de noces on s'aplaudeix sovint, algun convidat deia «míralos, aplauden como procuradores». I Franco que feia a més de pescar superlatius peixos i signar sentències?: Seriosament rubricava l'acord amb la Santa Sede que dictaminava per a Espanya l'obligació del catolicisme als centres docents i també la magnànima normativa per a nomenar Bisbes, el Papa n'escollia tres i Franco decidia el que volia. Pel que es veu, com a Generalísimo i situat per sobre del bé i del mal no comprenia per què desoint el «clamor de los espanyoles» era motiu de càstig amb retirada d'ambaixadors i cop de porta negativa a ser membre de les Nacions Unides.

Bé, per ara n'hi ha prou d'aquest color. Vull saltar-me el calendari i referir-me als successos actuals d'alt voltatge. No deixa de ser paradoxal que aquesta generació que va de bracet del benestar social, que homes i dones hem aconseguit millorar els àmbits, econòmic i familiar, que som posseïdors, fins i tot els noiets, d'ordinadors telefònics a la butxaca, que a tort i a dret anem invulnerables tècnicament cap a l'univers, som tan dèbils que sense solta ni volta un petit virus ens ho va tallar tot d'arrel. Impotents, atemorits, malalts, milers de víctimes diàries i sota restriccions extremes. Finalment sembla que ho hem salvat i recuperat l'estat d'ànim gràcies a l'efectivitat de la ciència farmacèutica. Però humanament hem pagat un preu massa alt.

Ara senzillament el passat octubre ens va sorprendre i afegí pressió un personatge qualsevol que en prémer un botonet promogué una caiguda de WhatsApp, Facebook i Instagram deixant-nos a fosques durant sis hores d'angoixa. És a dir, aflamà un foc atemorint no una ciutat, comarca, regió, país, el món sencer. «Apa, a prendre vent a la farola», com dèiem a Tarragona. Han estat dues llissons per a fer-nos comprendre que la realitat pot ser una altra. Per això demano als partits polítics abaixar uns graons, deixar de pressionar a l'adversari i aprendre a fer front junts a qualsevol infaust que ens vingui, com ara la pèrdua d'ingressos municipals per l'anul·lació de l'impost de plusvàlua.