50.000 catalans a la presó?

M'ha sorprès sincerament llegir determinats comentaris als mitjans independentistes amb relació a la darrera proposta explicitada pel senyor Jordi Cuixart consistent a atiar novament la denominada «confrontació amb les institucions de l'Estat» promovent que, ni més ni menys, 50.000 catalans acabin a la presó.

Així com sona amics. El nou «full de ruta» del nacionalisme identitari és «propiciar» que desenes de milers de catalans i catalanes vulnerin la legalitat democràtica per «aconseguir» que rebin condemnes de presó. Segons aquesta sensata proposta –ja em perdonaran el sarcasme– això «provocarà un problema exterior molt greu per Espanya» que, en conseqüència, derivarà en la fantasmàtica «intervenció internacional» que prometen des de fa deu anys (i que no s'ha produït ni es produirà mai, entre altres petits detallets perquè Espanya és membre de ple dret de la comunitat internacional, Unió Europea i Nacions Unides incloses).

El que és greu és que aquesta barbaritat no és una ocurrència puntual. Recordo haver escoltat al mateix senyor Cuixart en una entrevista a Catalunya Ràdio haver dit que «si estem disposats que els nostres fills acabin a la presó...» aleshores sí que no-sé-què. Per la seva banda, el senyor Puigdemont afirma en el seu darrer libel que els catalans i catalanes hem d'estar disposats a fer «sacrificis laborals i patrimonials» per aconseguir la independència. No concreta, això sí, quins sacrificis són aquests no sigui que espanti alguns dels seus votants que tenen un piset a Platja d'Aro per anar a passar l'estiu o un adossat a la Cerdanya per anar a esquiar a l'hivern.

Aquestes idees, per anomenar-les d'alguna manera, mereixen algun comentari. Queden lluny, sembla, els temps de «la revolució dels somriures» on tot seria com anar a la festa major i flors i violes. La narrativa ha canviat radicalment. Ara es parla de «la necessitat» de fer sacrificis, de patiments i de martiris que s'han de produir sí o sí fins a assolir la veritat única salvadora que promet el nacionalisme identitari des de fa una dècada.

Però m'agradaria recordar, amb tot el respecte, tant al senyor Cuixart com al senyor Puigdemont com als que creguin en aquesta mena d'èpica kamikaze que l'objectiu de la política, de la bona política, no és atiar el sacrifici col·lectiu sinó aconseguir que la gent visqui millor.

Als i les socialistes, al conjunt del PSC, ni se'ns passa pel cap demanar als nostres conciutadans que vagin a la presó, ni que perdin la feina, ni que posin en perill el seu patrimoni familiar. Ni com a mera hipòtesis estem disposats a demanar als nens i nenes que vagin mentalitzant-se que el seu objectiu a la vida és complir una condemna de presó i que s'immolin en nom de la Idea Única Salvadora. Dic més, ens sembla increïble que hi hagi algú a Catalunya que pugui desitjar aquestes coses per molt fanatisme que posi en el compliment dels seus objectius polítics.

Al mateix temps volem traslladar al nostre poble que hi ha una alternativa real a aquesta espècie d'homenatge al sacrifici (que serà el que demanarà després certa gent? Què ens llancem tots de cap per un precipici?). Volem reivindicar i recuperar allò que havia tingut de bo el catalanisme social de tota la vida: som un sol poble, ningú et jutjarà en funció de la llengua que parlis o del partit al que votis. Quan els catalans anem units som imparables, dividits i enfrontats perdem. La Generalitat ha de tornar a ser un Govern que treballi per millorar la qualitat de vida de més de 7'5 milions de catalans i catalanes, en lloc de dirigir-se únicament a menys del milió i mig que voten als partits independentistes.

I aquesta és l'alternativa que representa el Govern alternatiu del PSC i de Salvador Illa. Una Catalunya sense exclusions, sense «bons i dolents», sense «patriotes i botiflers», i sobretot sense odis ni ressentiments eterns. No amb oblit, però si amb perdó i amb ganes de recuperar la unitat cívica del poble de Catalunya que mai s'hauria d'haver posat en risc. Una Catalunya de tots i totes i per a tots i totes.

No demanem, ni volem, que 50.000 dels nostres compatriotes acabin a la presó. Ni 50.000, ni un. Ni creiem que els objectius del nacionalisme essencialista (el que sigui) mereixin que la vida d'una persona quedi destruïda. A qui demani o desitgi aquestes coses els recordaria amb la màxima humilitat les paraules del president Macià: «Ningú ens recordarà pels insults o les acusacions de traïció que rebem ara, sinó pel bé que puguem fer per al nostre poble». Pel bé real, d'acord amb el sentit de la realitat, per millorar la qualitat de vida de les persones en la seva vida diària. Doncs això sí, exactament això.