En català, ara i sempre

La setmana passada el Govern de la Generalitat presentava un pla per incrementar l'ús del català als centres educatius del país. El Departament d'Educació i el de Cultura anunciaven accions immediates per promocionar l'ús de la llengua catalana a partir d'aquest mateix curs amb la voluntat de revertir una situació que certifica, segons les dades recollides pel Consell Superior d'Avaluació (CSA) sobre els usos lingüístics de l'alumnat i professorat català durant els darrers 15 anys, que el català retrocedeix progressivament als centres docents.

Aquest mateix estudi posa de manifest que també disminueix l'ús del català entre l'alumnat per a les activitats en grup. Si el 2006 el 67% dels alumnes es relacionaven sempre o gairebé sempre en català en les seves activitats grupals, el 2021 només ho fan el 21,4% dels estudiants. Si tenim en compte que les classes magistrals han passat a la història i que l'alumnat ha agafat un paper més rellevant en el seu procés d'aprenentatge a través d'un treball articulat, col·laboratiu i participatiu, l'expressivitat i la naturalitat a l'aula augmenten i el professorat en perd una part del control. De manera que sovint el castellà s'imposa en aquests espais de relació i en desbanca el català.

Les administracions hi tenen molt a dir, en la conservació de la llengua, però potser és més eficaç una implicació més decidida de la població, que és còmplice d'una reculada poc encoratjadora del català. Per tant cal mantenir una alta fidelitat a l'ús de la llengua catalana si volem que persisteixi.

Que infants, adolescents i joves parlen poc en català o renuncien fàcilment a fer-ho quan el seu interlocutor els parla en una altra llengua no és cap novetat. Però sí que és preocupant la disminució de l'ús del català entre el professorat quan s'adreça a tot el grup. Si el 2006 el 63,7% del professorat ho feia en català sempre o gairebé sempre, el 2021 la dada ha baixat fins al 46,8%. I que el professorat no parli en català a classe representa una forma més de marginació i d'exclusió social. La situació no és idèntica a tot el país, però això no ens ha de consolar, perquè aquestes dades corroboren que la minorització del català no s'atura i que, si no es planifiquen accions per promoure'n l'ús, acabarà ofegada. I tots en serem responsables.

Per incidir molt directament en el públic més jove, cal fer-ho amb el seu argot. Tallers de xarxes socials, de mems o de rap són algunes de les propostes lúdiques per fomentar l'ús del català a través de les noves tecnologies que l'Ajuntament de Valls, per mitjà de la Regidoria d'Educació i Política Lingüística, promou perquè els joves s'adonin que el català és apte en tots els àmbits, no solament per als registres formals.

Els joves no parlen menys en català que els que ja no som tan joves. Uns i altres ens hem de mantenir fidels a la llengua perquè la dimissió lingüística en favor d'una altra llengua, que sempre és el castellà, no fa cap favor a la preservació del català. Com tampoc no fem cap favor a totes aquestes persones que s'esforcen per integrar-se lingüísticament a la societat que els acull.

Jordi Sedó, en un article publicat en un dels números de la revista Llengua Nacional, deia ja l'any 2006, al·ludint a la delicada situació en què es troba la nostra llengua: «Cal no dimitir mai de la condició de catalanoparlant, assumint-ne totes les conseqüències. Això sí: sempre amb la màxima educació i amb un sincer i profund respecte per la llengua de l'interlocutor. Ara bé, aquest respecte per la llengua de l'altre té un límit: el respecte per la pròpia, que cal no abandonar mai, si no és estrictament necessari».