Algú devia dir quatre frases davant una ampolla de Whisky i aquí s'han quedat. Que cotitzis mig segle i et quedis amb una pensió de 780 euros, s'ha acceptat com una normalitat. Primera frase: «Oh, si ha cotitzat poc, què vols?». Una altra que també està molt de moda: «Home, si no té cita prèvia...». Aquests insults administratius existeixen també en temes relacionats amb la presentació d'al·legacions si no estàs conforme. Ja sabeu on van, no? Tot i no ser un tren acabes circulant per la via contenciós-administrativa. Sí, l'advocat el pagues tu. Els que posen el seu cul a una d'aquestes cadires administratives són molt seriosos al despatx, però en moments d'«aguántame el cubata» reconeixen que el ciutadà té els seus drets xafats pel sistema i aquí «Paz Padilla y despúes Gloria Serra».Ara us diré com funciona la cosa a Catalunya. A tots els organismes que pertanyen a la Generalitat hi ha unatorracollonsque, habitualment, depèn de Madrid i el que fa és intentar desfer tot el que es proposa, especialment si és un òrgan independentista com el nostre ajuntament. Així de senzill. I agafant aquesta immunitat diplomàtica, si segons la llei, la màxima autoritat la tenen el ple municipal, la junta de govern i l'alcalde, en realitat és aquest paio, la persona infiltrada que no mira TV3, qui mana. I si tu vols una subvenció, qui paga és ell, i a qui critiques és d'aquí. Els hi surt rodó. Però nosaltres, pobres ciutadans imbècils, el que fem és contínuament atacar als que poc poden fer. Senyors: la clau de la pasta la té algú que té cognom compost i ha estudiat a la Complutense. Acabo amb un altre concepte també indigne: el silenci administratiu, que és, bàsicament, «com que tinc la raó jo, ni et contesto». Bravo! Murillo.