Pressupostos no executats

Ara que el tema pressupostari està en primera línia informativa, amb debats de tota mena a l'hora de conquerir els suports necessaris per a la seva aprovació parlamentària, a les diferents cambres democràtiques de decisió, a tots els nivells, Ajuntaments, Parlaments i Corts Generals, poc es fa un balanç per veure quin ha estat el grau de compliment de l'acordat en el seu dia a l'hora d'implementar el que es va ratificar. En qualsevol entitat mercantil, el lògic és fer balanç de què s'ha de fer i s'ha fet realment en cada exercici, fruit de la pròpia estratègia i compromís amb els seus accionistes, malauradament, quan parlem de la cosa pública, el «passar comptes» queda aparcat i a ningú se li acudeix la necessitat de buscar responsabilitats davant l'incompliment evident, amb percentatges d'escàndol, del fet i el deixat de fer.

Ja sé que es fa difícil en la discussió política parlar de passat, el fàcil és prometre i buscar «vendre» un futur ple de bones noves, però aquest exercici d'irresponsabilitat és la manifestació d'una manca de rigor absolut que comportarà, més aviat que tard, que la credibilitat dels nostres representants segueixi caient fins a cotes insospitades, amb el que això suposarà per un model democràtic posat en dubte davant uns lideratges cada cop «més fluixos» i fora d'una solvència que hauria de ser vital.

Si entrem en els exemples concrets, i les dades oficials, podem veure que l'incompliment del compromès, i segurament «venut» com quelcom emblemàtic, per raons de tota mena es deixa «aparcat» en funció de decisions que venen a «manipular» els propis discursos fets en el seu moment.

Crec que no és bo acostumar-se a «les mitges veritats» de la classe política, a tots els nivells, i sense distinció partidista, cosa que sembla, a més, que no incideix en el futur suport electoral per futures lluites democràtiques, però valdria la pena fer una anàlisi objectiva dels perquès del tema, no sigui que caiguem en una «desconnexió absoluta» que entenc ningú desitja.

Per altra banda, la manca d'anàlisi d'execució pressupostaria, comportarà una altra variable, també, en el camp econòmic, doncs no oblidem que, malgrat tot, els governs incideixen directament en el propi desenvolupament econòmic, amb totes les argumentacions que vulguin veure o intuir.

En definitiva, seguir en la línia esmentada, ens pot conduir a una impotència social per una societat cada cop més necessitada de lideratges creïbles en els fets i no només en les paraules, crec, per tant, de vital importància que els compliments es converteixin en un objectiu innegociable, com garantia per una aposta democràtica que no pot excloure a ningú, ni deixar de costat a una ciutadania orfe de resultats, encara que els «tsunamis» de compromisos verbals segueixen sent monopoli d'aquells que també s'haurien d'exigir el compliment del que prometen.