Ja sabeu que soc més de creure en Miguel Gila que en aquella torre del PP que viu a l'Alcázar de Toledo. L'humorista s'ha convertit en la meva secretària i escriu des del més enllà (La Budellera) a la meva agenda mentre dormo. I divendres em va preparar un dia ple de sorpreses que ara us explico:
Al matí em va començar a fer mal el clatell, com si un armari dels Arro de Mossos m'hagués fotut una clatellada en una mani. Com que es veu que amb això de les vacunes a un de cada deu mil punxats li passa alguna cosa, i jo soc un malastruc de mena, vaig tirar cap al cap amb mal de cap. Estava al metge quan van cridar per megafonia: «última llamada a Carles Gosàlbez». Ostres, el meu amic periodista! Tractant-se d'un hospital això d'«última llamada» m'inquietava, perquè una cosa és perdre un avió a Mallorca i l'altra que llencis la cullera a terra, però no, només havia anat a vacunar-se de la grip. Total, que vam fer una cervesa aprofitant la trobada. Els primers vint minuts van ser molt americans, perquè eren com una conversa entre Biden, Clint Eastwood i Kissinger: només parlàvem de malalties. I és que som de la generació que va conèixer el bromur i el Locomotoro. Estàvem a prop del mercat i la dona m'ha dit que li portés musclos. A la peixateria he coincidit amb un polític. No recordava el seu nom i dissimuladament he googlejat amb el mòbil perquè em sonava Pérez de cognom. M'ha sortit un tal Pérez de Tudela que era alpinista. Llavors he recordat que és del PSC, però no «trepa». Sí, era el Pau Pérez, però clar, si ja sense mascareta a un ajuntament no saps qui és qui, imagina't si passegem per Tarragona com si fóssim el Zorro. Per cert, que a la Font hi ha un altre Pau, però a aquest, en comptes de Zorro jo li dic, directament, el Banderas.