Dormo amb una màquina. No, no és que estigui al llit cada dia amb la Susana Estrada, és que tinc apnees. Al preu que va la llum, cada nit em costa el mateix que dormir al Palace de Madrid, com el Duran Duran, però ell, amb el que cobrava, segur que dormia millor. Sovint m'aixeco i no sé diferenciar realitat de la ficció, com el Millo. Ahir em vaig trobar davant del mirall i vaig dir el mateix que Casado: «¡Qué extraño! ¿Qué hago yo detrás de un cristal?».Vaig agafar la retalladora de barba i, mig adormit, vaig començar a passar la maquineta per la cara, vaja el mateix que feia «la Collares» quan li ensenyaven un TPV. Em vaig adonar de l'animalada que estava fent quan tocava el bigoti. Tenia una pinta de Magnum després de tres calçotades que tampoc estava malament. Em vaig posar una camisa verda que havia comprat al C&A per internet. Què? Ah, comerç local. Em va costar cinc euros i el jersei que porto a la foto me'n va costar 76 a El Corte Inglés. Això sí que és local, però de «local» acadèmia de Policia.
La dona em va preguntar si estava constipat perquè tenia una veu rara, com quan fan aquell joc del globus amb hidrogen a la Tele, que parles com el Jiménez Losantos. Llavors em vaig posar unes ulleres de sol que tenen un clip magnètic que el va inventar aquell cuiner francès, l'Alain que fa l'ou, i vaig anar cap a l'oficina, on vaig notar que em tremolava el braç. Vaig demanar hora al meu neuròleg, un siri que no és d'Apple. Amb la camisa caqui, les ulleres de sol, el bigoti, la veueta i el braç tremolós em vaig mirar al mirall de nou i m'assemblava a algú conegut. La dona va preguntar des de la cuina que què dinàvem i vaig contestar: «Puedes poner los pimientos de un rojo al horno y comprar vino para que no tengamos una pertinaz sequía».